Singladura EYSSA d'en Jordi Marin.
Es pot dir que la meva relació amb EYSSA comença un temps abans d'entrar-hi quan, a finals dels anys 60 jo treballava a l'empresa "Automatismos", i sovint proporcionàvem alguns dels nostres fabricats, micromotors síncrons acoblats a una gran varietat de reductors, des d'una volta per segon a una volta per vint-i-quatre hores, temporitzadors electromecànics o arbres de lleves programadors de micro-switches.
El
propietari Sr. Joan Cirera Tous, era nebot del de l'empresa "I.T.F.",
Industrias Tous Forrellat, que també es dedicava a l'electromecànica de
precisió fabricant rellotges de control de personal, i també un sistema que se
sincronitzava amb els senyals horaris de Radio Nacional, aplicant-hi una part
del que fèiem nosaltres.
Els
dos tallers estàvem als voltants de la Sagrada Família, a Barcelona, i com que
els propietaris procedien del Pla de Sta. Maria, a Tarragona, també havien
tingut alguna relació comercial amb les empreses de Reus, possiblement Ciber.
El
cas es que en mes d'una ocasió jo vaig parlar per telèfon amb el senyor
Pallarès d'Enclavamientos y Señales sobre els programadors que nosaltres els
havíem fet, i ells aplicaven al control de fonts lluminoses.
Un
temps mes tard, quan estudiava Mestratge Industrial als jesuïtes del Clot (ETPC
Escuela Técnica Profesional del Clot), vaig conèixer un company de curs, en
Joan Bermúdez, que treballava a EYSSA i em va dir si volia entrar-hi.
Vam
anar al carrer Santander i em va presentar al Sr. Catena, que em va dir que en
aquell moment no necessitaven gent.
Mesos
mes tard, per la primavera del 1973, i tenint de professor de tecnologia, el
Sr. Portolés, aquest ens va dir si hi havia algú que volgués entrar a EYSSA, on
ell hi treballava d'enginyer a Electrromedicina.
Jo
en aquell moment ja havia superat una prova d'electrònica lògica digital per
entrar a KODAK, però era massa lluny, a prop de l'aeroport del Prat, i vaig
preferir EYSSA. No tenia, no he tingut mai, automòbil propi.
D'aquesta
manera, amb l'aval d'en Portolés, en Salvador Palència (company d'estudis i
amic de la infància) i jo, ens vam presentar al Sr. Manuel Beneito Tejedor, cap
del Departament de Verificació.
Va
ser una reunió molt curta, en la que ens va proporcionar, perquè ens ho anéssim
mirant, uns apunts que ell havia fet sobre el funcionament i aplicacions dels
triacs.
Era
molt entès en la matèria i va publicar alguns articles sobre el tema a la
revista Mundo Electrónico de l'Editorial Boixareu.
El
Sr. Beneito em va causar una molt bona impressió com a "jefe", amb un
tracte rigorós però agradable.
Actuava
com si fos partidari de sobrevalorar tècnicament el personal, establint
d'aquesta manera com un xantatge, amb el que automàticament obtenia l'interès
d'un mateix per a superar-se i aprendre'n mes.
En
aquell moment a Verificació érem poca gent i, a banda dels equips de tràfic que
era la part mes important, comprovàvem també els altres tipus d'equips, de les
divisions en que s'anava configurant EYSSA.
No
érem un annex de fabricació, dons depeníem, deien, directament del director
tècnic Gabriel Ferraté, amb horaris i roba de treball com al laboratori.
Hi
havia els germans Jordi i Joan Illas, l'Hernan Collado, Joan Dalfó, Antoni
Fortuny, Jordi Cruz, Manel Martínez, Ricardo Suárez, José Carlos Espinoso,
Lluís Escusol, i en Salvador Palència i jo mateix, en Jordi Marin.
El
primer dia ens va assignar una taula a i vam estar-nos uns tres mesos estudiant
les descripcions tècniques i esquemes,
aprenent el funcionament teòric i pràctic de tots i cada un dels reguladors de
tràfic que llavors es feien.
Això
em provocava una certa inquietud dons jo veia com tota la feina de verificació
l'havien de fer, i alguns dies n'hi havia molta, els altres companys, i
nosaltres dos no hi participàvem, només estudiar.
Als
esquemes s'hi reconeixien circuits fonamentals com el trigger d'Smith, els
biestables i comptadors per desplaçament, els registres, els circuits de temps.
La
part pràctica consistia en comprovar l'equip seguint les normes de verificació
que hi havia escrites en uns manuals a propòsit.
La
part definitiva era al final, quan el Sr. Beneito s'acostava i et deia, - que tal senyor Marin, ja l'hi tenim el peu
al coll? -.
Si
deies que si, llavors venia la part en que hi participaven tots els membres de
Verificació, i consistia en que tu te'n anaves al lavabo i ells et posaven una
o varies avaries en l'equip que havies de comprovar.
N'hi
havia de molt sofisticades, en tenien experiència i coneixien molt be els
equips.
Mentre
buscaves l'avaria, en Beneito passava pel costat dient - investigui, investigui
-.
L'aprovat
el donaven els companys i depenia de si trobaves l'avaria i el temps que hi
trigaves.
A
Verificació també es dissenyaven i es construïen els aparells per a la
comprovació física i funcional de les targetes de circuits impresos; primer
sense muntar i després muntades.
Hi
havia una primera inspecció visual, i la posterior verificació elèctrica.
I
quan encara estàvem en aquest temps d'aprenentatge, van arribar les vacances
d'estiu.
Com
que només dúiem tres mesos a EYSSA no ens en tocaven de vacances, i ens van
enviar, al Salvador i a mi, al laboratori de ferrocarrils.
Allà
vam estar classificant o aparellant unes petites bobines amb un pont de
Weatstone.
Anaven
destinades a un equip dit "pedal de via" que, collat a l'ànima del
carril detectava el pas de la pestanya de les rodes del tren.
L'equip
anava en una caixa plena de resina epòxica; es deia CV15K, que em penso
significava "Circuit de Via a 15 kHz".
D'aquells
dies a ferrocarrils només en recordo un nom, en Sirvent (que anys mes tard li'n
deien "el de la barca", perquè en una assemblea general, de les que
es van fer durant la crisi, va dir que EYSSA era com una barca i que havíem de
remar tots plegats).
El
cap principal era en Latorre.
A
Ferrocarrils, llavors feien o preparaven equips per als passos a nivell dels
Ferrocarrils Catalans a l'Hospitalet.
M'havien
dit que en Beneito havia dissenyat les barreres BEN, que per a baixar la ploma,
posaven el motor en curt circuit per a aprofitar-ne l'efecte del frenat
reostàtic.
Al
departament de Verificació ens arribaven uns carregadors de bateries molt
pesats, de Ferrocarrils.
Tan
pesats, que en alguna ocasió havien estat objecte de broma, posant-los damunt
de cinta adhesiva de doble cara, i demanant a algú que no ho sabes... - em pots
portar aquell carregador, per favor -.
D'altres
equips que no eren de tràfic, havia vist a en Manel Martínez provar-ne de
Electromedicina per a l'aprenentatge dels sord-muts, que consistia en una
pantalla com la dels televisors, però monocroma de color taronja, i un micròfon
per a veure'n o reconèixer-ne la imatge gràfica del so emès vocalment pel
micròfon, no recordo com se'n deia ni tampoc uns monitors de constants vitals o
un desfibril·lador, que no se si es va fer o estava en projecte.
També
es provaven el que es deia "Mando Secuencial", i això era
l'especiatitat de l'Hernan Collado.
Era
similar en el concepte al regulador "F" en el que, amb bananes i
pins, es programaven equacions lògiques (àlgebra de Boole) amb portes AND, OR i
les altres, a base de configurar reunions de diodes, i transistors per a posar
en marxa multi selectors comptadors de posicions, temporitzadors, mono i
biestables, per a accionar o enclavar contactors.
Els
reguladors "F" (de Forès i Ferraté ?), eren realment complicats de
comprovar, degut a les moltes condicions del funcionament "normal" de
l'aplicació que es preveia.
Es
programava al Departament Tècnic de Tràfic, i dels estats a on podia arribar a
trobar-se el regulador, en podia resultar en un de no previst, d'acord amb les
condicions d'un estat previ.
Era
normal que, quan hi havia complicacions, vingués algú del Departament Tècnic, i
ens hi estàvem hores, o dies.
A
l'Hernan Collado l'havia sentit dir que a l'autovia de Castelldefels s'hi va
passar dies assegut al costat d'un regulador "F" tractant de
descobrir una condició que el posava en ambre per alarma.
De
"misteris" d'aquests n'hi ha per donar i per vendre, i a cada lloc
te'n expliquen de mes curiosos.
Valguin
només un com anècdota, que em va explicar l'Eduardo Portillo, de Bilbao;
resulta que de tant en tant, i no se sabia com, es disparava l'interruptor
diferencial i el regulador es quedava apagat.
Van
repassar tots els cables dels semàfors, canalitzacions, corrents de fuites,
proves d'aïllament... res.
Per
casualitat van descobrir que el causant era un troleibús que amb les molles de
les pèrtigues mes tibants que les dels altres, fregava el capçal d'un semàfor
muntat a l'extrem d'un bàcul.
Fins
a on jo se, no s'ha donat encara una explicació.
I
es que les avaries que es produeixen al carrer, son molt diferents de les que
es poden trobar quan es verifica un aparell acabat de fer.
A
Verificació apareixen errors de muntatge,
soldadures defectuoses, ponts de soldadura, o de cablejat que ja no
arribaran mai al carrer, i al contrari, no se'n veurà cap de les avaries que es
produeixen durant el normal funcionament al carrer, ja sigui per desgast,
envelliment, pujades de tensió, llamps, micro talls, curt circuits, etc.
Un
cop verificats, els reguladors "mandos" de tràfic es deixaven mes de
24 hores en rodatge, penjats d'uns bastidors amb rodes, que en podien portar
deu o dotze cada un. Funcionaven tots sincronitzats amb la mateixa programació
del nombre i repartiment d'ordres i cicle a offset zero entre ells, de forma
que se sentien accionar els contactors tots a l'hora, i era molt fàcil
detectar-ne un que no anés al compàs amb els altres, o be triacs (Hutson HI43SG
de 3A 400V) que fessin roncar els contactors.
En
poc temps jo ja dominava, com els altres companys, tots els reguladors que es
feien en aquell moment; els M1, M3, 2M3, A, F, i els mes antics com els
"G" (de Gabriel ?), que anaven amb transistors PNP de Germani i amb
el positiu de l'alimentació connectat a massa, o el "C" (de Crouzet
?) que no era res mes que un simple arbre de lleves amb microrruptors,
funcionalment igual als que jo havia muntat a "Automatismos".
En
aquell any 1973 s'estava construint una ampliació a la part del darrera de
l'edifici de EYSSA, i per Nadal s'hi va fer el tradicional vermut en el que
(llavors era en Carlos Ferrer Salat) ens deia... "y para que tengais
buenas fiestas, esta tarde es fiesta !!".
I
recordo que aquell any es va fer teatre en un escenari, amb un teló pintat,
muntat sobre un empostissat, en el que actuàven en Joan Ramon Eritja i la Núria
Senties (no se si algú mes) en una comèdia breu.
Hi
havia una certa activitat social entre el personal, un equip de futbol (no
recordo els colors de la samarreta ni en quina lliga jugaven), grups d'escacs,
excursions co-finançades per l'empresa...
En
Jordi Illas era l'encarregat de la verificació dels "sub-masters"
DGF-2, amb els equips provadors de targetes, i provar-los un cop l'equip
complert, muntat amb les mes de cent targetes que portava, i les fonts
d'alimentació.
El
DGF era l'equip mes gran i complicat que hi havia en aquell moment a EYSSA.
Era
una central de zona per a controlar 16 reguladors locals de forma telemanada,
ocupant la posició intermèdia entre el regulador local d'una cruïlla, i
l'ordinador central d'una ciutat.
La
posta en marxa progressiva i prova manual durava mes d'un dia, dons es
comprovaven totes les funcions des del bloc "Simulador" del propi
submàster.
Un
cop en marxa, es connectava a través de la ETD "Estación Transmisora de
Datos" muntada en un rack de 19 polzades on també hi havia l'ordinador
HP2100 des del que es passava el programa de verificació "Minitest
Basic".
Els
programes de l'ordinador es carregaven des de les cintes perforades que es
feien i llegien amb un perforador i un lector o amb el "Teletype".
Aquest
aparell actuava d'interface amb l'ordinador imprimint els errors que trobava
durant les proves.
Era
molt sorollós, i quan trobava algun error l'imprimia sobre paper: "Error
xx, enviado yy recibido zz" i amb això ja tenies una pista per on
començar.
Lo
primer era aturar el teletip dons podia "menjar-se" una bobina de
paper en molt poc temps imprimint els errors.
Quan
passava tot el minitest sense imprimir cap error, el submàster quedava llest
per a deixar-lo en rodatge un parell de dies, abans de tornar a passar el
minitest per segona i última vegada.
Si
durant el minitest es produïa un error, es reparava i es tornava a començar des
del principi.
De
tan en tan, venia un senyor de HP (Hewlett Packard) a posar-l'hi oli al teletip.
La
ETD era l'únic equip d'aquell sistema fet amb circuits integrats, i en duia un
munt.
Eren
dels primers que hi va haver en tecnologia TTL amb la sèrie 74xx.
Duia
un conjunt blindat dintre del que en dèiem la "caixa negra" (estación
de detectores 2071) per al control de 16 o 32 detectors de vehicles, comptava
el nombre de vehicles de cada detector i el temps d'ocupació, també es
verificava i posava en marxa allà mateix.
Era
molt delicada la interconnexió "ampliación detectores" que duia la
caixa negra, dons molt sovint no feien bon contacte les dos targetes que la
formàven.
També
s'encarregava de les comunicacions per línia sèrie en mode comú RS-232 amb
l'ordinador o a través d'un "line driver" de transmissió en mode
diferencial per a grans distàncies, que provàvem amb una línia artificial de
resistències que simulava uns 50 km.
També
hi havia un altre equip de grans dimensions; l'integrador de tràfic (IM-10 ?)
que era un selector de "Programas de Dirigente" del DGF.
Actuava
en funció d'uns límits de comptatges dels detectors.
Estava
fet amb un bon nombre de targetes de la mida de les del submaster, configurant
diversos comptadors de varis milers de vehicles.
També
duia, indicadors numèrics com els Nixies circulars del submaster, i tota la
seva tecnologia era del mateix nivell i tipus de components, amb transistors
bipolars NPN de petita potencia (tipus SC107 de 50mA i 25V de la catalana PiHer
de Badalona, BSW43A de 200mA i 50V de la SGS italiana o d'altres) i diodes de
senyal (1N914 de 200 mA i 75V), resistències de carbó d'1/4 de W, condensadors
de poliester.
En
Timoteo Iturbe, recorda que cada any anava al Salon
International des Composants Électroniques, dient "me voy a París... a
comprar transistores !!"
Els
components d'aquella època incloïen els primers triacs RCA que, com el 2N5757
amb càpsula TO-205, podia commutar 3 ampers a 600 volt, i el fèiem servir tan
per a excitar els contactors Sprecher+Schuh, com els llums dels intermitents
semafòrics. Aquests intermitents es
controlaven amb un circuit integrat de 14 patilles MOTOROLA CA3059, un
"Zero Voltage Switch" que connectava el triac al moment del pas per
zero del corrent altern, allargant d'aquesta forma, tant la vida del triac com
la dels llums.
El
Sr. Beneito em va posar amb en Jordi Illas, per a que jo anés fent-me càrrec
també dels submasters, les ETD's i l'ordinador.
Per
anar a EYSSA, jo anava a buscar l'autobús al carrer València/Meridiana, que em
deixava al carrer de La Sagrera junt al Pont del Treball, o el metro de Clot a
Sagrera, i baixant per Garcilaso fins al Pont.
A
l'altre costat del pont hi havia les barraques de La Perona, baixant a mà dreta
l'antiga església de Sant Martí de Provençals (Sant Martí Vell -el nou es al
Clot-), i a l'esquerra el carrer Santander, l'antic Fondal de Sant Martí, on al
nº 25 hi havia EYSSA.
Sempre
hi vaig anar amb ganes, i pel camí, sovint valorava entre la sort que hi ha en
que t'agradi el que estàs fent, o si fas el que t'agrada.
Jo
ja estava pràctic en les sot-centrals, i se'n van fer moltes, mes de cent.
Recordo
que els submàsters anaven numerats correlativament.
Quan
vaig començar anaven pel número quaranta i pocs, i els últims que es van fer,
que els vaig verificar jo, serien dels cent quaranta i tants.
Numerant-los
s'evitava, entre altres coses, que algú aliè a Verificació, pogués canviar una
targeta bona d'un submaster en rodatge, per una altra d'avariada d'un submaster
del carrer.
La
primavera del 1974 vaig haver de sortir de viatge, en Jordi Illas tenia exàmens
i no hi podia anar, i em van enviar a mi a Torí, a ajudar en uns mandos F, crec
recordar.
A
EYSSA (potser la telefonista) em va donar els bitllets i tot lo necessari per
anar i tornar, i vaig sortir caminant pel carrer Santander buscant un taxi per
anar a l'Aeroport.
Era
la primera vegada que jo viatjava sol a l'estranger, en un avió d'Alitalia fins
Milà i en tren de ,Milano Centrale fins Torino Porta Sussa.
Dalt
del tren, entaulant conversa com podia per mirar d'assegurar-me que tot anava
be, unes senyores em van preguntar on havia après a parlar italià, aquell
italià mig inventat, mig copiat del que sentia (gràcies, De Sica, Cardinale,
Mastroiani...).
L'efecte
mes fort però, va ser trobar-me de cop i volta en un país tan diferent del que
venia, allotjant-me a l'hotel Moscou, prop de l'avinguda de la Unió Soviètica.
Les
actuacions motiu del viatge no les recordo, però no van ser complicades i com
es normal, van aprofitar per a exprimir-me tot el que van poder sobre els
esquemes dels reguladors.
Hi
havia un tècnic, en Paolo Gallino, que feia "invents" pel seu compte
amb el transistor 2N3055, un transistor de potència que ha passat a la història
convertint-se en un clàssic.
Acabada
la feina, em van portar a veure "la Sindone" i la basílica de
Superga, on s'hi arriba en un tramvia de cremallera, el Parco di Valentino i la
fàbrica Fiat, que tenia una pista de proves al terrat, vist des de la cúpula de
la catedral.
També
em deien que lo mes bonic era a l'hivern el parc nacional Gran Paradiso.
Al
cap de poc vaig anar a Varsòvia amb en Carles Alvarez, en "Charly",
del departament de "Sistemas" on feien el software d'un programa de
generació de programes de tràfic que en deien PRV, o sigui Programa de
Regulación Viária, que era capaç de confegir els paràmetres que s'havien de fer
servir com l'offset (temps de desplaçament entre nusos), split (repartiment
d'ordres de canvi de fase), cicle (temps de la seqüència d'aparició de fases).
El
cas es que tenien un problema amb les comunicacions entre l'ordinador de la
sala de control i un submàster al carrer que feia anar els reguladors (mandos)
de les cruïlles.
Es
per això que vaig endur-me el petit oscil·loscopi a bateries
"Sony-Tectrònix 326" que feia poc havíem comprat a verificació.
Era
un aparell extraordinari per a la seva època; un tub de raigs catòdics (TRC) en
un petit equip portàtil de 10 MHz que de seguida va enamorar els tècnics
polonesos.
No
cal dir que, a la duana de l'aeroport vam haver de fer una documentació a
propòsit per a poder-lo embarcar cap a l'altre costat del teló d'acer,
comprometent-me a tornar-lo a repatriar cap a Barcelona en el viatge de
tornada.
En
arribar amb la companyia Lotnize a Warszawa (Varsòvia) ens esperava en Richard
Fox, de la sala de control, que va facilitar els tràmits d'entrada i ens va dir
de la seva preocupació perquè el submàster feia dues setmanes que estava en
Rototrol, i pronunciava la paraula Rototrol arquejant les celles com si es
tractés d'una cosa greu, irreversible.
L'Hotel
es deia MDM, i estava a la plaça de Konstytucji, al final de l'avinguda
Marszalkowska.
Jo
m'apuntava aquests noms d'alguns carrers per a recordar-me'n i em feia gràcia
la seva complicació, com per exemple l'avinguda Jerozolimskie.
L'entrada
a l'hotel estava molt controlada per a no deixar entrar senyores soles que no
fossin clientes, i una cosa que em va sorprendre molt es que a les quatre de la
matinada, ja entrava el sol per la finestra i era totalment de dia.
Pel
matí, en Charly i jo agafàvem el tramvia, línia 4, per anar al lloc on hi havia
la sala de control amb l'ordinador.
Era
una excursió a l'altre costat del casc antic (totalment reformat perquè no en
va quedar res després de la guerra) i pel camí es veien encara moltes cicatrius
al murs de les parets mes antigues i edificis abandonats.
Amb
en Tadeusz Nowak teníem el representant mes proper, que amb els anys va arribar
a ser molt mes que un bon amic, establint-se relacions personals que anaven
molt mes enllà de l'àmbit professional, entrant en el cercle familiar.
Ell
es movia per tot arreu de forma decidida i ens aplanava les situacions que es
poguessin presentar, a l'hora que ens feia també de "guia turístic"
en tot el que podia, per a fer-nos conèixer la seva estimada Polònia.
I
procurava donar molt personals explicacions a les visibles contradiccions d'un
país pràcticament "ocupat" per la URSS.
Em
va resultar sorprenent veure borratxos pel carrer.
A
Barcelona jo no n'havia vist mai de gent beguda tal com apareixien a les
il·lustracions de'n Junceda o en Coll al TBO o en els llibres de
"moral".
A
Varsòvia vaig comprovar el valor tan diferent del nostre, que se'n dona al tema
"alcohol" per a la gent del Nord, eslaus, escandinaus.
La
vodka (aigueta), s'ha de prendre d'un sol glop, i abans de començar a menjar...
per a que faci efecte.
També
vaig observar una espècie de cassoletes collades en algunes columnes dels
fanals del carrer.
En
Tadeusz em va dir que a l'hivern, l'Ajuntament hi posava menjar pels ocells...
sensibilitat eslava...
En
aquells anys (encara no existia el moviment Solidarnosk de Lech Wałęsa a
l'època de Jaruzelski, en que va acabar el sistema comunista), tot el que tenia
relació amb el catolicisme i les seves cerimònies, s'aprofitava com una forma
d'anar contra el govern.
I
així no era estrany veure processons per la nit, amb ciris i torxes pel carrer,
cantant himnes a la mare de deu, amb capellans "bajo palio".
Una
cosa que jo no veia des de que era molt petit, a la processó de Corpus del
Clot, però aquí feia un efecte molt mes estrany perquè ho feien de nit i era
impressionant.
La
reparació de l'avaria motiu del meu viatge, va resultar un transistor que tenia
que veure amb les comunicacions, en la targeta, crec recordar,
"cálculos" dins del bloc "Estroboscopio".
No
era fàcil resseguir el funcionament, dons en Charli m'havia d'anar enviant
informació de funcions d'investigació des del computador de la sala de control,
i jo anar seguint el senyal per les plaques de circuit imprès del submàster,
amb una sonda digital HP i amb l'entranyable oscil·loscopi 326 que després
d'EYSSA m'ha acompanyat tota la vida.
El
DGF estava enmig del carrer, en una illeta enjardinada, i rodejat pels tècnics
polonesos, que anaven dient coses que jo evidentment no entenia.
Finalment
vaig resoldre endur-me la targeta sospitosa a l'hotel, i allà tranquil·lament,
estudiar el tema a fons i canviar-li un transistor.
Al
dia següent tot va tornar a funcionar perfectament, i amb en Tadeusz ho vam
anar a celebrar amb un sopar als afores de la ciutat.
Era
molt curiós veure el "funcionament" d'una economia dita socialista,
en la que l'únic amo es l'estat.
Estàvem
en un restaurant, esperant que ens atenguessin, i vèiem com els cambrers
seguien asseguts parlant entre ells i mirant-nos de reüll sense fer-nos cas.
Finalment
en Tadeusz se'ls va adreçar per a esbrinar el motiu de tan estrany comportament
i era que, senzillament, el cambrer responsable de la taula on estàvem, aquell
dia no havia anat a treballar...
No
cal dir que vam haver de canviar-nos de taula.
També
ens va portar, un dia de festa, a un concert de piano amb obres de Frederic
Chopin, a una casa amb jardins fora de la ciutat.
I
com que sabia que m'interessaven els trens, va moure els seus contactes i s'ho
va fer per a poder entrar en un dipòsit clausurat (Warszawa Glówna), on hi
havia una gran col·lecció de locomotores que preparaven per a fer el museu.
La
segona vegada que vaig anar a Varsòvia a principis dels 80's, per a posar en
marxa les sots-centrals CSC-06 d'Autron per a 24 reguladors compatibles amb el
corresponent interface EYSSA (PE-SM-SR-L-RI-NC).
Però
tornem als temps d'EYSSA...
Una
ampliació del departament de Verificació va suposar l'entrada de nous companys
com en, Mingo Targarona, en Josep Rodriguez, Ferran Gallifa, Antonio Vidal,
Ferran Vidal, el nebot de l'Hernan Collado, en Jaume Vilaró, Joan Pujol i tres
o quatre mes que ara no en recordo el nom.
Amb
aquesta colla, en Beneito va començar a provar d'introduir un aparell dit
"Membrain", que era una espècie d'ordinador programable per a
verificar els diferents aparells que s'anaven incorporant, de les altres
divisions.
A
mi em va tocar "quedar-me" amb els sub-masters DGF-2, i fer-me'n
càrrec del nou DGF-4 que era per a 32 reguladors, amb "split"
registrable, incorporant el tractament dels detectors de vehicles (no recorde
quants, però molts)...
Tot
un mini-ordinador com els Intel 4004 que llavors començaven a aplicar-se a la
Divisió Industrial per al control de personal Cronotrol, però fet amb portes de
lògica binària, una a una !! Un veritable monstre amb un grapat de plaques (8 o
10) d'uns 100 circuits integrats cada una (10 files de 10 columnes, amb un
regulador de tensió a cada placa -que s'escalfava com un dimoni-, que tot
plegat no va arribar a funcionar mai del tot.
Amb
l'Antoni Vidal ens hi vam passar mesos intentant que funcionessin, però es
produïen noves avaries cada dia.
No
se si n'hi havia sis o set, de DGF-4, però cap d'ells va funcionar mes de dos
dies seguits sense avaries.
Amb
en Ramon Guasch també vam compartir-sofrir aquest nou sub-màster que,
afortunadament, no va sortir al carrer.
Entre
tant, apareixien noves cares per Verificació.
Com
uns que venien a mirar d'aprendre tot el que poguessin dels reguladors i les
centrals per a donar suport al que en deien, crec recordar, Lineas de Apoyo Técnico Exterior (LATE).
No
se ben bé el que es pretenia, però van ser uns 3 o 4, entre els que recordo en
(José, Pepe?) López; un gallec que s'avia estat a Londres i dominava l'anglès
perfectament, al que en dèiem "Jusein" per la seva semblança amb el
rei de Jordània, i en Fernando Cid, un burgalès que venia d'Itàlia i que per
les seves conquestes n'hi deien "Chi-chi l'amoroso".
També
va aparèixer en Pere (o Pedro) Moya, que jo el coneixia de la parròquia de Sant
Ignasi al carrer Dos de Maig, i que tan es movia entre la gent dels exercicis
espirituals, els Minyons Escoltes o les Comissions Obreres. La veritat es que
no se que hi feia per EYSSA, ni si realment hi treballava però no em va
sorprendre trobar-me'l perquè a les últimes èpoques per allà hi passava de tot.
Abans
que funcionés la cuina, al menjador d'EYSSA, només s'hi anava a esmorzar, i per
dinar, els de Verificació anàvem a "Bar Monte", del carrer Selva de
Mar, que el duia una família del Pallars fent una cuina casolana molt digna...
"y de postre; plátano-o-pera".
Quan
es va posar en marxa la cuina d'EYSSA amb un cuiner de plantilla, per
comoditat, mes que no pas per qualitat, vam preferir quedar-nos, i aprofitar el
temps sobrant per a pujar al terrat de l'edifici nou a prendre el sol i
repassar les revistes "Electronic Engineering" de la biblioteca.
També
hi havia qui anava a dinar al "Bar Ramón" o "Las Vegas",
situats a la vorera del davant al mateix carrer Santander i, en certs sentits,
autèntiques sucursals o locals auxiliars d'EYSSA. De la línia imaginaria entre
la porta del bar Ramón i la d'EYSSA, no se perquè, però alguns en deien
"La Ruta de los Elefantes".
L'entrada
principal d'EYSSA la feien servir las visites i els alts càrrecs.
Els
altres entràvem per l'accés que hi havia al costat, que donava al magatzem on
hi havia el servei tècnic, una escala, un munta-càrregues entre les plantes i
el menjador.
Sempre
hi havia gent per aquesta entrada, i era molt fàcil colar-s'hi; tant, que no
era estrany trobar-te fins i tot el "Siscu"; un discapacitat conegut
de tot barri, que no treballava a EYSSA, però que hi entrava i sortia com a
casa seva per a vendre loteria.
A
la part del darrere del mateix pis on hi havia Verificació, hi havia també el
departament de Fabricació, i un altre que en deien "Procesos" on es
fabricaven els circuits impresos.
El
Sr. Lozano -germà de la Pepita Lozano, que va dibuixar els primers circuits
impresos-, era l'encarregat de fabricació, amb un bon nombre de nois i noies
que muntaven les plaques d'electrònica, i cablejaven les "gàbies" i
bastidors dels equips.
No
en recordo els noms, però sí alguns sobrenoms com la "buenaza" o la
"vietnamita", una altra que la coneixíem (pel nas que tenia) amb el
nom de la cançó "El Condor Pasa", les germanes Forcadas, la filla del
Sr. Capel del Servei tècnic, o el "Palizas", que explicava històries
increïbles, com que se'n anava d'excursió de cap de setmana a Nova York o
Austràlia, a caçar cangurs, i en Jordi "el motos".
Quan
es va fragmentar el Departament de Verificació, jo vaig quedar a tràfic (amb
els famosos sub-masters), i ens van canviar de cap, en Beneito per en Jaime
Collboni i en Xavier García, que ja portaven Fabricació.
També
s'hi va incorporar en Ramon Mainé, el mecànic-modelista Olivart (deia que el
martell es mig mecànic, i l'oli -Olivart- l'altra meitat) i el delineant
Berenguer; un català nascut a Marruecos que havia estat tripulant sub-oficial
de la Transmediterrànea.
En
aquesta època hi va haver els viatges per a posar en marxa el sistema de Gijón,
amb en Jordi Illas i jo per part de Verificació, i en Lluís Santín i en Lluís
Martínez per part de Laboratori.
Era
un sistema de reguladors estàtics, sense contactors, de nou disseny, tipus EA,
però amb una sots-central del Sr. Calvet, que es comunicava amb els reguladors
per transmissió en sèrie... amb relés!! que a mi em recordaba els primitius
sistemes telegràfics.
Per
a no pertorbar el trànsit, el treball el fèiem de nit; molt avançada la nit,
després d'haver esperat unes quantes hores en un pub del cèntric carrer
Corrida.
Allà
vam conèixer unes mosses de "l'alta" societat gijonesa, amb les que
vam fer amistat, i alguns -com en Lluís Martínez o en Lluís Santín-, alguna
cosa mes.
Tant,
que Lluís Santín, va trobar la seva parella que es deia Tere i uns mesos mes
tard s'hi va casar, i jo en vaig ser testimoni a la cerimònia a Gijón.
La
Tere vivia en un pis carregat de coses africanes; ullals d'elefant, pells de
lleó, tambors... el cas es que el seu pare havia estat contractista-exportador
del ram de la fusta a la Guinea Equatorial Espanyola, i ells eren dels que van
haver de sortir-ne a corre-cuita, el 1968, al produir-se la independència.
Pot
sorprendre, però cal apuntar que el problema del nou sistema de trànsit era en
aquell moment un tema d'actualitat i sortia sovint a la premsa local, que
anunciava "...vuelven de Barcelona los ingenieros del nuevo sistema
informàtico regulador del tránsito...". A en Jordi Illas i a mi, sembla
ser que també ens en teníen d'amigues disposades, però no vam anar mes enllà
d'algunes sortides turístiques, en les que vam conèixer els llocs mes bonics de
la costa asturiana, o el costum d'escanciar la sidra tirant-ne (tornant-ne) una
mica a terra, en uns locals que en deien "chigre" que tenien el
paviment de terra i ple de serradures, algun "guateque" en casa
particular, i l'inevitable pub del carrer Corrida...
Una
cosa que em va sorprendre era que en aquella societat de Gijón hi havia el
costum de vestir-se com si fos diumenge (abrics de pell, guants), i sortir cada
dia a passejar per la tarda, un costum com el molt britànic d'anar a fer el te.
I
nosaltres, amb la roba normal de cada dia; la d'anar a treballar a EYSSA.
Això
si, ens deien que nosaltres, com que veníem de Barcelona, érem mes europeus.
Crec
recordar que el darrer viatge que vaig fer va ser a la delegació de Madrid, que
estava a l'avinguda del General Perón, molt a prop de l'estadi de futbol
Santiago Bernabeu, i va ser a finals del 1977, per a donar un curset de DGF-2.
Va
durar una o dos setmanes, i només en recordo detalls sense importància del
viatge (en tren, a petició pròpia), o de l'Hotel Chamartín on m'allotjava.
Els
darrers temps de la EYSSA van estar protagonitzats pel conflicte econòmic que
va acabar amb la liquidació de l'empresa deguda, principalment, a la retenció
dels pagaments dels deutes per part dels clients, que majoritàriament eren
ajuntaments, diputacions, hospitals i organismes públics, motivada pels temps
d'incertesa i canvis, que van seguir a la mort de Franco. Aquell dia 20 de
novembre de 1.975, a EYSSA ens van donar festa per la tarda, però abans de
plegar es van destapar moltes ampolles de xampany.
La
desaparició de l'empresa el 1978 va donar llum a un grapat d'altres empreses
que, fetes pels mateixos treballadors ex-EYSSA'ns, van heretar un mercat i van
donar continuïtat a uns productes que, per la seva qualitat i prestacions, van
seguir funcionant durant molts anys.
Amb
els seus coneixements i experiència, aquests treballadors també en van crear de
nous productes, i van continuar no tan sols en el ram del trànsit, si no també
en els de les altres divisions com l'electromedicina, autopistes, ferrocarrils,
fonts lluminoses, control horari, automatismes industrials...
Jo
vaig associar-me amb un grup liderat per en Josep Jallé i en Joaquim Vericat,
en el que també hi havia en Jaume Collboni i l'Àngel de la Rubia, en Carles
Álvarez, en Carles Rodríguez, i mes tard, encara que sense ser-ne socis, en
Xavier García, en Leopoldo Ribas, na Júlia Bote i en Tomàs Cabrera, o a mitja
jornada en Jaume Cabré, i des de casa seva l'Antoni Pinilla, per dir tan sols
els que provenien de EYSSA.
Aquesta
empresa primer es va dir Altron i poc temps després Autron, que amb els anys i
les vicissituds empresarials, va derivar en altres com Audiec, Seic, Scalom...
Teníem
relacions, i participació com accionistes, amb algunes de les altres empreses
que també es van formar en varies de les antigues delegacions de EYSSA, com la
de Bilbao, (Ditra Euskadi) amb en Ricard Luna, el Manuel Espiñeira, l'Eduardo
Portillo, el José Antonio Aranguren o l'Iñaqui Abaurrea, la de Sevilla
(Codelan) amb en Miguel Angel Ruiz, en Pedro Echevarria o l'Alfredo Brugos i el
Jorge Ortega a Santander (Ditra Cantabria).
De
seguida vam tenir tots molta feina, i des d'Autron, creàvem i fabricàvem nous
equips, que des de les associades instal·laven i en feien el manteniment,
arribant en molt poc temps a complir els compromisos que EYSSA havia deixat
pendents a Varsòvia o Santiago de Xile... En Jallé deia: "som experts en
impossibles; els miracles?: s'estudiaran" a lo que en Collboni afegia:
"sin dormir"... però això ja es una altra historia.
Jordi Marin
