Relat del llibre Diuen que tinc memòria de Francesc Sanuy
sobre EYSSA
...
“Una de les
situacions delicades que em va tocar afrontar em va portar al Japó, és a dir, a
un país i una cultura que interessaven enormement en Pere Duran, que era un
home, per cert, que no podia interessar-se per ares si no hi posava passió. Vet
aquí que en Pere havia comprat feia poc temps Enclavamientos y Señales, S.A.,
EYSSA, con era coneguda aquesta empresa de senyalització automàtica i semàfors
amb seu a Barcelona, que era sobretot celebrada per haver resolt magistralment
el caos de la Bahnhofplatz de Zuric. Aquesta plaça, que forma una T amb un gran
carrer comercial, era travessada per un munt de mitjans de transport diferents
sense que s’hi produís mai cap escena de caos. La raó no era tant el proverbial
sentit helvètic de l’organització com el sistema d’automatització del trànsit
que havia dissenyat en Gabriel Ferraté uns anys enrere, abans que el fessin
catedràtic d’Automàtica a la Universitat Politècnica. El sistema donades verdes
de semàfors en gran metròpolis també era cosa del seu equip, i gràcies a això
EYSSA havia guanyat importants contractes arreu del món. Però aquell 1978
Enclavamientos estava passant pel pitjor moment de la seva historia. Calia
trobar-li un comprador, i aquí és on vaig tenir el meu paper. Entre altres
coses, perquè coneixia molt bé en Gabriel Ferraté.
Deixin que em remunti
uns anys enrere, quan jo encara dirigia la Fira de Mostres. Em penso que era
l’any 1972 quan hi vaig convidar la companyia tecnològica nipona Fujitsu a
portar-hi les seves innovacions informàtiques. Els japonesos es van presentar a
Barcelona amb un ordinador gegantí. Aquella màquina enorme, que per un costat
donava respostes de veu al inputs introduïts per l’altra banda, però el cert és
que, acabada la fira, la Fujitsu no havia aconseguit vendre el seu ordinador. A
sobre, aquella baluerna era molt costosa de transportar de tornada a Tòquio i
els de Fujitsu no sabien què n’havien de fer. Els vaig proposar que regalessin
l’ordinador a la UPC, que en Gabriel Ferraté en tindria bona cura. Per als
directius de Fujitsu, a punt de vendre caixers automàtics a una bona pila de
bancs espanyols, la permanència d’aquell giny amb logo de la seva empresa a
Barcelona no deixava de ser una bona publicitat, així que van acceptar la meva
proposta. El superordinador, doncs, es va quedar a Catalunya i va contribuir
tangencialment a l’èxit d’Enclavamientos.
I és que EYSSA era
una empresa que ho tenia tot per funcionar de meravella. Però va patir la
desgràcia de despertar la cobdícia d’un munt d’empresaris de la figuració, més
interessats a ficar-hi mà que no pas a aportar-hi capital per consolidar-la en
el competitiu mercat global tecnològic. La Corporació i la bona voluntat d’en
Pere Duran havien arribat massa tard: EYSSA estava abocada a la suspensió de
pagaments. Vaig respondre a en Pere que és clar, que cap problema, que tindria
l’informe preparat al cap d’un mes a tot estirar. ”No, no!”, em va tallar amb
la seva veu apagada. “Has de ser a Tòquio dilluns que ve, perquè la suspensió
de pagaments és ja.” Hi hauria d’anar amb en Ferraté, màxim expert en qüestions
més tècniques. La millor manera de començar al Japó, ens va dir en Duran, era a
través del doctor Maruta, president de la Kao Corporation, la primera empresa
japonesa que havia invertit seriosament a Catalunya i líder en detergents.
Va ser així que el
primer dia, poc després d’aterrar a Tòquio vam anar a dinar amb en Yoshio
Maruta. Abans que home de negocis, el doctor Maruta es presentava com un
filòsof que mirava de combinar harmònicament el budisme amb altres religions
per traslladar-ne les ensenyances més vàlides al món de l’empresa. Van estar
parlant molta estona amb aquell savi i no els dic que no fos enriquidor, però
les hores s’escolaven sense remei i, ja podien harmonitzar-se totes les energies
del firmament, que sense el compromís decidit d’un comprador, EYSSA hauria d’abaixar
la persiana per sempre. El divendres següent havien de tornar vulgues que no a
Barcelona amb un resposta clara, en un sentit o un altre.
L’endemà, doncs, vaig
decidir estirar d’un fil més prosaic i vaig trucar al meu amic Bermejo,
director de l’oficina del Banc de Bilbao a Tòquio. Li vaig demanar per favor
que em fornís amb la màxima celeritat possible una llista d’empreses d’electrònica
susceptibles d’interessar-se per EYSSA. En Bermejo, un tipus vital i sorneguer
que al Japó s’avorria com un lleó engabiat, em va presentar la llista fins i
tot abans del que jo esperava, i va ser així com, tren bala amunt i tren bala
avall, de Tòquio a Osaka i d’allà a Nagoya i sant tornem-hi, amb en Ferraté van
aconseguir la proesa d’entrevistar-nos amb tots els peixos grossos del món
empresarial japonès en tes o quatre dies.
Però no havíem
previst la lentitud del japonesos a l’hora de prendre decisions. La mera
experiència al Pais del Sol Ixent era aleshores pràcticament nul·la, però amb els
anys, després d’haver-lo visitat desenes de vegades i d’haver-hi tractat tots
els empresaris i executius que vulguin, ho he pogut comprovar mantes vegades.
Tant és així que, al llarg de la meva vida, només he aconseguit que una empresa
japonesa m’hagi dit “Sí, d’acord, la setmana que ve venim a signar” després d’una
primera reunió. No va ser el cas amb EYSSA, per desgràcia. Tal com estava
previst, aquell divendres van tornar amb en Ferraté a Barcelona. Ho fèiem amb
les mans buides i una gran sensació de frustració. EYSSA no va trigar a tancar.
