Articulos de la prensa sobre EYSSA en 1978 - 79

 

 

EYSSA en la prensa en el proceso de cierre 1978

 

EYSSA en La Vanguardia antes del cierre

 

Recuerdo del Cierre y de la primera reunión 25 años después

Proceso del cierre (1)

ECONOMIA

Posible declaración de quiebra de Eyssa

 

EL PAÍS

Barcelona 15 NOV 1978

En medios financieros barceloneses se considera posible la declaración de quiebra de la empresa Enclavamientos y Señales (Eyssa). Dicha empresa, cuyo presidente es Carlos Ferrer, presentó suspensión de pagos ante el Juzgado de Primera Instancia número 8 de Barcelona el pasado 9 de mayo.El riesgo de la declaración de quiebra, según informaron fuentes solventes a EL PAIS, reside en que presumiblemente el activo declarado por la empresa está valorado muy por encima de su importe real. Eyssa declaró un pasivo de 2.092.696.777 pesetas frente a un activo de 2.595.689.105 pesetas.

En la cuenta del activo existen varias partidas de dudosa credibilidad. En concreto, la empresa declaró 940.000.000 de existencias en almacén, siendo tal cifra muy superior a las existencias reales. Es de señalar que hay varias partidas del activo en las mismas condiciones, entre ellas una cuenta denominada «otros bienes» que recoge una valoración de 36 1.000.000 de pesetas.

Los principales acreedores de Eyssa son el Banco Industrial de Bilbao, el Banco Industrial de Cataluña, banco Unión y el Banco de Europa, que preside Carlos Ferrer Salat. Son también acreedores el Banco de Granada, el Credit Lyonais, el Banco Exterior, la Caja de pensiones y el Banco de Sabadell. Estos últimos de menor cuantía.

Los principales accionistas de la empresa son Carlos Ferrer (14%), Enrique Masó, antiguo alcalde de Barcelona (33%), el Banco Industrial de Cataluña (12%), la Corporación Industrial Catalana (13%), y el Banco Industrial de Bilbao (14%).

La cuenta de resultados de Eyssa prevista para el año 1978 reflejaba cifras que revelan una desorganizada gestión empresarial. En concreto, sobre una facturación prevista de 1.153 millones de pesetas, existía una carga financiera de 324 millones de pesetas. Asimismo, entre los gastos previstos figuraba un «gasto general», de 231 millones de pesetas. De las 618 personas que componían la plantilla de Eyssa más de la mitad son técnicos y administrativos.

Eyssa se especializó en la instalación y mantenimiento de semáforos. Ha cubierto este servicio en diversas ciudades españolas y de otros países, con desigual fortuna, sobre todo en el exterior. En Barcelona se temió que la crisis de la empresa creara problemas al sistema de regulación de tráfico.

Proceso del cierre (2)

ECONOMIA

Seguro de desempleo para los trabajadores de EYSSA

 

EL PAÍS

16 MAY 1978

La Delegación de Trabajo de Barcelona aprobó la concesión de los beneficios del seguro de desempleo a los trabajadores de Enclavamientos y Señales (EYSSA) empresa que recientemente presentó suspensión de pagos.Toda la plantilla de EYSSA había firmado la rescisión de su contrato laboral y recibido la pertinente indemnización. El capital de EYSSA se reparte en los siguíentes porcentajes: 33% CECSA, 20 % Carlos Ferrer, 14,5 % Banco Industrial de Bilbao, 12,5 %, Corporación Industrial Catalana y 12,5 % Banco Industrial de Cataluña. El resto está en manos de pequeños accionistas.

Contrariamente a lo que afirmamos en estas mismas páginas, hace unos días los empresarios Durán y Massó han señalado que no ejercieron nunca la responsabilidad de la gestión de la empresa. Pedro Durán es presidente de la Corporación Industrial Catalana y Enrique Massó de CECSA. Durán no llegó a incorporarse al Consejo de EYSSA.

Las cifras de pasivo y activo presentadas en eljuzgado por EYSSA, según precisa Europa, fueron, respectivamente, de 2.093 millones y 2.596 millones. Los principales acreedores son los siguientes: Banco Industrial de Bilbao, 491 millones; Industrial de Cataluña, 212; Banca Catalana, 110; Banco de Granada, 107; Bankunión, 106; Caixa, 95; Credit Lyonnais, 78; Banco de Sabadell, 40; por debajo de esta cifra quedan más de seiscientos acreedores.

EYSSA propone pagar la totalidad de sus débitos en los siguientes plazos: 2% a los dos meses, 8% al año, 18 %, 22 %, 25 % y 25 %, respectivamente, a los dos, tres, cuatro y cinco años.

En los tres últimos ejercicios, EYSSA tuvo unas pérdidas que se elevan a 1.144 millones de pesetas.

La suspensión de pagos de esta empresa es la segunda en importancia en lo que va de año en Barcelona, tras la del MPI.

Relat del llibre Diuen que tinc memòria de Francesc Sanuy sobre EYSSA

Relat del llibre Diuen que tinc memòria de Francesc Sanuy sobre EYSSA

...

“Una de les situacions delicades que em va tocar afrontar em va portar al Japó, és a dir, a un país i una cultura que interessaven enormement en Pere Duran, que era un home, per cert, que no podia interessar-se per ares si no hi posava passió. Vet aquí que en Pere havia comprat feia poc temps Enclavamientos y Señales, S.A., EYSSA, con era coneguda aquesta empresa de senyalització automàtica i semàfors amb seu a Barcelona, que era sobretot celebrada per haver resolt magistralment el caos de la Bahnhofplatz de Zuric. Aquesta plaça, que forma una T amb un gran carrer comercial, era travessada per un munt de mitjans de transport diferents sense que s’hi produís mai cap escena de caos. La raó no era tant el proverbial sentit helvètic de l’organització com el sistema d’automatització del trànsit que havia dissenyat en Gabriel Ferraté uns anys enrere, abans que el fessin catedràtic d’Automàtica a la Universitat Politècnica. El sistema donades verdes de semàfors en gran metròpolis també era cosa del seu equip, i gràcies a això EYSSA havia guanyat importants contractes arreu del món. Però aquell 1978 Enclavamientos estava passant pel pitjor moment de la seva historia. Calia trobar-li un comprador, i aquí és on vaig tenir el meu paper. Entre altres coses, perquè coneixia molt bé en Gabriel Ferraté.

Deixin que em remunti uns anys enrere, quan jo encara dirigia la Fira de Mostres. Em penso que era l’any 1972 quan hi vaig convidar la companyia tecnològica nipona Fujitsu a portar-hi les seves innovacions informàtiques. Els japonesos es van presentar a Barcelona amb un ordinador gegantí. Aquella màquina enorme, que per un costat donava respostes de veu al inputs introduïts per l’altra banda, però el cert és que, acabada la fira, la Fujitsu no havia aconseguit vendre el seu ordinador. A sobre, aquella baluerna era molt costosa de transportar de tornada a Tòquio i els de Fujitsu no sabien què n’havien de fer. Els vaig proposar que regalessin l’ordinador a la UPC, que en Gabriel Ferraté en tindria bona cura. Per als directius de Fujitsu, a punt de vendre caixers automàtics a una bona pila de bancs espanyols, la permanència d’aquell giny amb logo de la seva empresa a Barcelona no deixava de ser una bona publicitat, així que van acceptar la meva proposta. El superordinador, doncs, es va quedar a Catalunya i va contribuir tangencialment a l’èxit d’Enclavamientos.

I és que EYSSA era una empresa que ho tenia tot per funcionar de meravella. Però va patir la desgràcia de despertar la cobdícia d’un munt d’empresaris de la figuració, més interessats a ficar-hi mà que no pas a aportar-hi capital per consolidar-la en el competitiu mercat global tecnològic. La Corporació i la bona voluntat d’en Pere Duran havien arribat massa tard: EYSSA estava abocada a la suspensió de pagaments. Vaig respondre a en Pere que és clar, que cap problema, que tindria l’informe preparat al cap d’un mes a tot estirar. ”No, no!”, em va tallar amb la seva veu apagada. “Has de ser a Tòquio dilluns que ve, perquè la suspensió de pagaments és ja.” Hi hauria d’anar amb en Ferraté, màxim expert en qüestions més tècniques. La millor manera de començar al Japó, ens va dir en Duran, era a través del doctor Maruta, president de la Kao Corporation, la primera empresa japonesa que havia invertit seriosament a Catalunya i líder en detergents.

Va ser així que el primer dia, poc després d’aterrar a Tòquio vam anar a dinar amb en Yoshio Maruta. Abans que home de negocis, el doctor Maruta es presentava com un filòsof que mirava de combinar harmònicament el budisme amb altres religions per traslladar-ne les ensenyances més vàlides al món de l’empresa. Van estar parlant molta estona amb aquell savi i no els dic que no fos enriquidor, però les hores s’escolaven sense remei i, ja podien harmonitzar-se totes les energies del firmament, que sense el compromís decidit d’un comprador, EYSSA hauria d’abaixar la persiana per sempre. El divendres següent havien de tornar vulgues que no a Barcelona amb un resposta clara, en un sentit o un altre.

L’endemà, doncs, vaig decidir estirar d’un fil més prosaic i vaig trucar al meu amic Bermejo, director de l’oficina del Banc de Bilbao a Tòquio. Li vaig demanar per favor que em fornís amb la màxima celeritat possible una llista d’empreses d’electrònica susceptibles d’interessar-se per EYSSA. En Bermejo, un tipus vital i sorneguer que al Japó s’avorria com un lleó engabiat, em va presentar la llista fins i tot abans del que jo esperava, i va ser així com, tren bala amunt i tren bala avall, de Tòquio a Osaka i d’allà a Nagoya i sant tornem-hi, amb en Ferraté van aconseguir la proesa d’entrevistar-nos amb tots els peixos grossos del món empresarial japonès en tes o quatre dies.

Però no havíem previst la lentitud del japonesos a l’hora de prendre decisions. La mera experiència al Pais del Sol Ixent era aleshores pràcticament nul·la, però amb els anys, després d’haver-lo visitat desenes de vegades i d’haver-hi tractat tots els empresaris i executius que vulguin, ho he pogut comprovar mantes vegades. Tant és així que, al llarg de la meva vida, només he aconseguit que una empresa japonesa m’hagi dit “Sí, d’acord, la setmana que ve venim a signar” després d’una primera reunió. No va ser el cas amb EYSSA, per desgràcia. Tal com estava previst, aquell divendres van tornar amb en Ferraté a Barcelona. Ho fèiem amb les mans buides i una gran sensació de frustració. EYSSA no va trigar a tancar.