Trobada Novembre 2024

Trobada Novembre 2024    22º Dinar de Germanor    

El passat dia 22 de novembre ha estat una trobada al restaurant Hotel Catalonia Catedral amb converses magnífiques i ben participades, per la mida del grup: Josep Jallé, Antoni Sudrià, Jordi Marín, Manel Martinez i Josep Merino. Amb temàtiques diverses però, especialment, els de recordar noms i fets: llarga llista.

Per unes coses especials - 80 a. autor, traspàs de Ferraté, edició anual 26, DIN A5, etc... - hem rebut un calendari fet per Josep Jallé, de plana setmanal, que ha estat comentat.

Fins a la propera !!


El pasado dia 22 de noviembre hemos tenido un encuentro en el restaurante Hotel Catalonia Catedral con conversaciones magnificas y bien participadas, por el tamaño del grupo: Josep Jallé, Antoni Sudrià, Jordi Marín, Manel Martínez y Josep Merino. Con temáticas diversas pero, especialmente, recordando nombres y hechos: larga lista.

Por unas cosas especiales - 80 a. autor, traspaso de Ferraté, una edición anual 26, DIN A5, etc... hemos recibido un calendario hecho por Josep Jallé, de página semanal, que ha sido comentado.

Hasta el próximo encuentro !!







Singladura EYSSA d'en Jordi Marin.

 

Singladura EYSSA d'en Jordi Marin.

 

Es pot dir que la meva relació amb EYSSA comença un temps abans d'entrar-hi quan, a finals dels anys 60 jo treballava a l'empresa "Automatismos", i sovint proporcionàvem alguns dels nostres fabricats, micromotors síncrons acoblats a una gran varietat de reductors, des d'una volta per segon a una volta per vint-i-quatre hores, temporitzadors electromecànics o arbres de lleves programadors de micro-switches.

El propietari Sr. Joan Cirera Tous, era nebot del de l'empresa "I.T.F.", Industrias Tous Forrellat, que també es dedicava a l'electromecànica de precisió fabricant rellotges de control de personal, i també un sistema que se sincronitzava amb els senyals horaris de Radio Nacional, aplicant-hi una part del que fèiem nosaltres.

Els dos tallers estàvem als voltants de la Sagrada Família, a Barcelona, i com que els propietaris procedien del Pla de Sta. Maria, a Tarragona, també havien tingut alguna relació comercial amb les empreses de Reus, possiblement Ciber.

El cas es que en mes d'una ocasió jo vaig parlar per telèfon amb el senyor Pallarès d'Enclavamientos y Señales sobre els programadors que nosaltres els havíem fet, i ells aplicaven al control de fonts lluminoses.

Un temps mes tard, quan estudiava Mestratge Industrial als jesuïtes del Clot (ETPC Escuela Técnica Profesional del Clot), vaig conèixer un company de curs, en Joan Bermúdez, que treballava a EYSSA i em va dir si volia entrar-hi.

Vam anar al carrer Santander i em va presentar al Sr. Catena, que em va dir que en aquell moment no necessitaven gent.

Mesos mes tard, per la primavera del 1973, i tenint de professor de tecnologia, el Sr. Portolés, aquest ens va dir si hi havia algú que volgués entrar a EYSSA, on ell hi treballava d'enginyer a Electrromedicina.

Jo en aquell moment ja havia superat una prova d'electrònica lògica digital per entrar a KODAK, però era massa lluny, a prop de l'aeroport del Prat, i vaig preferir EYSSA. No tenia, no he tingut mai, automòbil propi.

D'aquesta manera, amb l'aval d'en Portolés, en Salvador Palència (company d'estudis i amic de la infància) i jo, ens vam presentar al Sr. Manuel Beneito Tejedor, cap del Departament de Verificació.

Va ser una reunió molt curta, en la que ens va proporcionar, perquè ens ho anéssim mirant, uns apunts que ell havia fet sobre el funcionament i aplicacions dels triacs.

Era molt entès en la matèria i va publicar alguns articles sobre el tema a la revista Mundo Electrónico de l'Editorial Boixareu. 

El Sr. Beneito em va causar una molt bona impressió com a "jefe", amb un tracte rigorós però agradable.

Actuava com si fos partidari de sobrevalorar tècnicament el personal, establint d'aquesta manera com un xantatge, amb el que automàticament obtenia l'interès d'un mateix per a superar-se i aprendre'n mes.

En aquell moment a Verificació érem poca gent i, a banda dels equips de tràfic que era la part mes important, comprovàvem també els altres tipus d'equips, de les divisions en que s'anava configurant EYSSA.

No érem un annex de fabricació, dons depeníem, deien, directament del director tècnic Gabriel Ferraté, amb horaris i roba de treball com al laboratori.

Hi havia els germans Jordi i Joan Illas, l'Hernan Collado, Joan Dalfó, Antoni Fortuny, Jordi Cruz, Manel Martínez, Ricardo Suárez, José Carlos Espinoso, Lluís Escusol, i en Salvador Palència i jo mateix, en Jordi Marin.

El primer dia ens va assignar una taula a i vam estar-nos uns tres mesos estudiant les  descripcions tècniques i esquemes, aprenent el funcionament teòric i pràctic de tots i cada un dels reguladors de tràfic que llavors es feien.

Això em provocava una certa inquietud dons jo veia com tota la feina de verificació l'havien de fer, i alguns dies n'hi havia molta, els altres companys, i nosaltres dos no hi participàvem, només estudiar.

Als esquemes s'hi reconeixien circuits fonamentals com el trigger d'Smith, els biestables i comptadors per desplaçament, els registres, els circuits de temps.

La part pràctica consistia en comprovar l'equip seguint les normes de verificació que hi havia escrites en uns manuals a propòsit.

La part definitiva era al final, quan el Sr. Beneito s'acostava i et deia,  - que tal senyor Marin, ja l'hi tenim el peu al coll? -.

Si deies que si, llavors venia la part en que hi participaven tots els membres de Verificació, i consistia en que tu te'n anaves al lavabo i ells et posaven una o varies avaries en l'equip que havies de comprovar.

N'hi havia de molt sofisticades, en tenien experiència i coneixien molt be els equips.

Mentre buscaves l'avaria, en Beneito passava pel costat dient - investigui, investigui -. 

L'aprovat el donaven els companys i depenia de si trobaves l'avaria i el temps que hi trigaves.

A Verificació també es dissenyaven i es construïen els aparells per a la comprovació física i funcional de les targetes de circuits impresos; primer sense muntar i després muntades.

Hi havia una primera inspecció visual, i la posterior verificació elèctrica.

I quan encara estàvem en aquest temps d'aprenentatge, van arribar les vacances d'estiu.

Com que només dúiem tres mesos a EYSSA no ens en tocaven de vacances, i ens van enviar, al Salvador i a mi, al laboratori de ferrocarrils.

Allà vam estar classificant o aparellant unes petites bobines amb un pont de Weatstone.

Anaven destinades a un equip dit "pedal de via" que, collat a l'ànima del carril detectava el pas de la pestanya de les rodes del tren.

L'equip anava en una caixa plena de resina epòxica; es deia CV15K, que em penso significava "Circuit de Via a 15 kHz".

D'aquells dies a ferrocarrils només en recordo un nom, en Sirvent (que anys mes tard li'n deien "el de la barca", perquè en una assemblea general, de les que es van fer durant la crisi, va dir que EYSSA era com una barca i que havíem de remar tots plegats).

El cap principal era en Latorre.

A Ferrocarrils, llavors feien o preparaven equips per als passos a nivell dels Ferrocarrils Catalans a l'Hospitalet.

M'havien dit que en Beneito havia dissenyat les barreres BEN, que per a baixar la ploma, posaven el motor en curt circuit per a aprofitar-ne l'efecte del frenat reostàtic.

Al departament de Verificació ens arribaven uns carregadors de bateries molt pesats, de Ferrocarrils.

Tan pesats, que en alguna ocasió havien estat objecte de broma, posant-los damunt de cinta adhesiva de doble cara, i demanant a algú que no ho sabes... - em pots portar aquell carregador, per favor -.

D'altres equips que no eren de tràfic, havia vist a en Manel Martínez provar-ne de Electromedicina per a l'aprenentatge dels sord-muts, que consistia en una pantalla com la dels televisors, però monocroma de color taronja, i un micròfon per a veure'n o reconèixer-ne la imatge gràfica del so emès vocalment pel micròfon, no recordo com se'n deia ni tampoc uns monitors de constants vitals o un desfibril·lador, que no se si es va fer o estava en projecte.

També es provaven el que es deia "Mando Secuencial", i això era l'especiatitat de l'Hernan Collado.

Era similar en el concepte al regulador "F" en el que, amb bananes i pins, es programaven equacions lògiques (àlgebra de Boole) amb portes AND, OR i les altres, a base de configurar reunions de diodes, i transistors per a posar en marxa multi selectors comptadors de posicions, temporitzadors, mono i biestables, per a accionar o enclavar contactors.

Els reguladors "F" (de Forès i Ferraté ?), eren realment complicats de comprovar, degut a les moltes condicions del funcionament "normal" de l'aplicació que es preveia.

Es programava al Departament Tècnic de Tràfic, i dels estats a on podia arribar a trobar-se el regulador, en podia resultar en un de no previst, d'acord amb les condicions d'un estat previ.

Era normal que, quan hi havia complicacions, vingués algú del Departament Tècnic, i ens hi estàvem hores, o dies.  

A l'Hernan Collado l'havia sentit dir que a l'autovia de Castelldefels s'hi va passar dies assegut al costat d'un regulador "F" tractant de descobrir una condició que el posava en ambre per alarma.

De "misteris" d'aquests n'hi ha per donar i per vendre, i a cada lloc te'n expliquen de mes curiosos.

Valguin només un com anècdota, que em va explicar l'Eduardo Portillo, de Bilbao; resulta que de tant en tant, i no se sabia com, es disparava l'interruptor diferencial i el regulador es quedava apagat.

Van repassar tots els cables dels semàfors, canalitzacions, corrents de fuites, proves d'aïllament... res.

Per casualitat van descobrir que el causant era un troleibús que amb les molles de les pèrtigues mes tibants que les dels altres, fregava el capçal d'un semàfor muntat a l'extrem d'un bàcul.

Fins a on jo se, no s'ha donat encara una explicació.

I es que les avaries que es produeixen al carrer, son molt diferents de les que es poden trobar quan es verifica un aparell acabat de fer.

A Verificació apareixen errors de muntatge,  soldadures defectuoses, ponts de soldadura, o de cablejat que ja no arribaran mai al carrer, i al contrari, no se'n veurà cap de les avaries que es produeixen durant el normal funcionament al carrer, ja sigui per desgast, envelliment, pujades de tensió, llamps, micro talls, curt circuits, etc.

Un cop verificats, els reguladors "mandos" de tràfic es deixaven mes de 24 hores en rodatge, penjats d'uns bastidors amb rodes, que en podien portar deu o dotze cada un. Funcionaven tots sincronitzats amb la mateixa programació del nombre i repartiment d'ordres i cicle a offset zero entre ells, de forma que se sentien accionar els contactors tots a l'hora, i era molt fàcil detectar-ne un que no anés al compàs amb els altres, o be triacs (Hutson HI43SG de 3A 400V) que fessin roncar els contactors.

En poc temps jo ja dominava, com els altres companys, tots els reguladors que es feien en aquell moment; els M1, M3, 2M3, A, F, i els mes antics com els "G" (de Gabriel ?), que anaven amb transistors PNP de Germani i amb el positiu de l'alimentació connectat a massa, o el "C" (de Crouzet ?) que no era res mes que un simple arbre de lleves amb microrruptors, funcionalment igual als que jo havia muntat a "Automatismos".

En aquell any 1973 s'estava construint una ampliació a la part del darrera de l'edifici de EYSSA, i per Nadal s'hi va fer el tradicional vermut en el que (llavors era en Carlos Ferrer Salat) ens deia... "y para que tengais buenas fiestas, esta tarde es fiesta !!".

I recordo que aquell any es va fer teatre en un escenari, amb un teló pintat, muntat sobre un empostissat, en el que actuàven en Joan Ramon Eritja i la Núria Senties (no se si algú mes) en una comèdia breu.  

Hi havia una certa activitat social entre el personal, un equip de futbol (no recordo els colors de la samarreta ni en quina lliga jugaven), grups d'escacs, excursions co-finançades per l'empresa...

En Jordi Illas era l'encarregat de la verificació dels "sub-masters" DGF-2, amb els equips provadors de targetes, i provar-los un cop l'equip complert, muntat amb les mes de cent targetes que portava, i les fonts d'alimentació.

El DGF era l'equip mes gran i complicat que hi havia en aquell moment a EYSSA.

Era una central de zona per a controlar 16 reguladors locals de forma telemanada, ocupant la posició intermèdia entre el regulador local d'una cruïlla, i l'ordinador central d'una ciutat.

La posta en marxa progressiva i prova manual durava mes d'un dia, dons es comprovaven totes les funcions des del bloc "Simulador" del propi submàster.

Un cop en marxa, es connectava a través de la ETD "Estación Transmisora de Datos" muntada en un rack de 19 polzades on també hi havia l'ordinador HP2100 des del que es passava el programa de verificació "Minitest Basic".

Els programes de l'ordinador es carregaven des de les cintes perforades que es feien i llegien amb un perforador i un lector o amb el "Teletype".

Aquest aparell actuava d'interface amb l'ordinador imprimint els errors que trobava durant les proves.

Era molt sorollós, i quan trobava algun error l'imprimia sobre paper: "Error xx, enviado yy recibido zz" i amb això ja tenies una pista per on començar.

Lo primer era aturar el teletip dons podia "menjar-se" una bobina de paper en molt poc temps imprimint els errors.

Quan passava tot el minitest sense imprimir cap error, el submàster quedava llest per a deixar-lo en rodatge un parell de dies, abans de tornar a passar el minitest per segona i última vegada.

Si durant el minitest es produïa un error, es reparava i es tornava a començar des del principi.

De tan en tan, venia un senyor de HP (Hewlett Packard) a posar-l'hi  oli al teletip.

La ETD era l'únic equip d'aquell sistema fet amb circuits integrats, i en duia un munt.

Eren dels primers que hi va haver en tecnologia TTL amb la sèrie 74xx.

Duia un conjunt blindat dintre del que en dèiem la "caixa negra" (estación de detectores 2071) per al control de 16 o 32 detectors de vehicles, comptava el nombre de vehicles de cada detector i el temps d'ocupació, també es verificava i posava en marxa allà mateix.

Era molt delicada la interconnexió "ampliación detectores" que duia la caixa negra, dons molt sovint no feien bon contacte les dos targetes que la formàven.

També s'encarregava de les comunicacions per línia sèrie en mode comú RS-232 amb l'ordinador o a través d'un "line driver" de transmissió en mode diferencial per a grans distàncies, que provàvem amb una línia artificial de resistències que simulava uns 50 km.

També hi havia un altre equip de grans dimensions; l'integrador de tràfic (IM-10 ?) que era un selector de "Programas de Dirigente" del DGF.

Actuava en funció d'uns límits de comptatges dels detectors.

Estava fet amb un bon nombre de targetes de la mida de les del submaster, configurant diversos comptadors de varis milers de vehicles.

També duia, indicadors numèrics com els Nixies circulars del submaster, i tota la seva tecnologia era del mateix nivell i tipus de components, amb transistors bipolars NPN de petita potencia (tipus SC107 de 50mA i 25V de la catalana PiHer de Badalona, BSW43A de 200mA i 50V de la SGS italiana o d'altres) i diodes de senyal (1N914 de 200 mA i 75V), resistències de carbó d'1/4 de W, condensadors de poliester.

En Timoteo Iturbe, recorda que cada any anava al Salon International des Composants Électroniques, dient "me voy a París... a comprar transistores !!"

Els components d'aquella època incloïen els primers triacs RCA que, com el 2N5757 amb càpsula TO-205, podia commutar 3 ampers a 600 volt, i el fèiem servir tan per a excitar els contactors Sprecher+Schuh, com els llums dels intermitents semafòrics. Aquests intermitents es  controlaven amb un circuit integrat de 14 patilles MOTOROLA CA3059, un "Zero Voltage Switch" que connectava el triac al moment del pas per zero del corrent altern, allargant d'aquesta forma, tant la vida del triac com la dels llums.

El Sr. Beneito em va posar amb en Jordi Illas, per a que jo anés fent-me càrrec també dels submasters, les ETD's i l'ordinador.

Per anar a EYSSA, jo anava a buscar l'autobús al carrer València/Meridiana, que em deixava al carrer de La Sagrera junt al Pont del Treball, o el metro de Clot a Sagrera, i baixant per Garcilaso fins al Pont.

A l'altre costat del pont hi havia les barraques de La Perona, baixant a mà dreta l'antiga església de Sant Martí de Provençals (Sant Martí Vell -el nou es al Clot-), i a l'esquerra el carrer Santander, l'antic Fondal de Sant Martí, on al nº 25 hi havia EYSSA.

Sempre hi vaig anar amb ganes, i pel camí, sovint valorava entre la sort que hi ha en que t'agradi el que estàs fent, o si fas el que t'agrada. 

Jo ja estava pràctic en les sot-centrals, i se'n van fer moltes, mes de cent.

Recordo que els submàsters anaven numerats correlativament.

Quan vaig començar anaven pel número quaranta i pocs, i els últims que es van fer, que els vaig verificar jo, serien dels cent quaranta i tants.

Numerant-los s'evitava, entre altres coses, que algú aliè a Verificació, pogués canviar una targeta bona d'un submaster en rodatge, per una altra d'avariada d'un submaster del carrer.

La primavera del 1974 vaig haver de sortir de viatge, en Jordi Illas tenia exàmens i no hi podia anar, i em van enviar a mi a Torí, a ajudar en uns mandos F, crec recordar.

A EYSSA (potser la telefonista) em va donar els bitllets i tot lo necessari per anar i tornar, i vaig sortir caminant pel carrer Santander buscant un taxi per anar a l'Aeroport.

Era la primera vegada que jo viatjava sol a l'estranger, en un avió d'Alitalia fins Milà i en tren de ,Milano Centrale fins Torino Porta Sussa.

Dalt del tren, entaulant conversa com podia per mirar d'assegurar-me que tot anava be, unes senyores em van preguntar on havia après a parlar italià, aquell italià mig inventat, mig copiat del que sentia (gràcies, De Sica, Cardinale, Mastroiani...).

L'efecte mes fort però, va ser trobar-me de cop i volta en un país tan diferent del que venia, allotjant-me a l'hotel Moscou, prop de l'avinguda de la Unió Soviètica.

Les actuacions motiu del viatge no les recordo, però no van ser complicades i com es normal, van aprofitar per a exprimir-me tot el que van poder sobre els esquemes dels reguladors.

Hi havia un tècnic, en Paolo Gallino, que feia "invents" pel seu compte amb el transistor 2N3055, un transistor de potència que ha passat a la història convertint-se en un clàssic.

Acabada la feina, em van portar a veure "la Sindone" i la basílica de Superga, on s'hi arriba en un tramvia de cremallera, el Parco di Valentino i la fàbrica Fiat, que tenia una pista de proves al terrat, vist des de la cúpula de la catedral.

També em deien que lo mes bonic era a l'hivern el parc nacional Gran Paradiso.       

Al cap de poc vaig anar a Varsòvia amb en Carles Alvarez, en "Charly", del departament de "Sistemas" on feien el software d'un programa de generació de programes de tràfic que en deien PRV, o sigui Programa de Regulación Viária, que era capaç de confegir els paràmetres que s'havien de fer servir com l'offset (temps de desplaçament entre nusos), split (repartiment d'ordres de canvi de fase), cicle (temps de la seqüència d'aparició de fases).

El cas es que tenien un problema amb les comunicacions entre l'ordinador de la sala de control i un submàster al carrer que feia anar els reguladors (mandos) de les cruïlles.

Es per això que vaig endur-me el petit oscil·loscopi a bateries "Sony-Tectrònix 326" que feia poc havíem comprat a verificació.

Era un aparell extraordinari per a la seva època; un tub de raigs catòdics (TRC) en un petit equip portàtil de 10 MHz que de seguida va enamorar els tècnics polonesos.

No cal dir que, a la duana de l'aeroport vam haver de fer una documentació a propòsit per a poder-lo embarcar cap a l'altre costat del teló d'acer, comprometent-me a tornar-lo a repatriar cap a Barcelona en el viatge de tornada.

En arribar amb la companyia Lotnize a Warszawa (Varsòvia) ens esperava en Richard Fox, de la sala de control, que va facilitar els tràmits d'entrada i ens va dir de la seva preocupació perquè el submàster feia dues setmanes que estava en Rototrol, i pronunciava la paraula Rototrol arquejant les celles com si es tractés d'una cosa greu, irreversible.

L'Hotel es deia MDM, i estava a la plaça de Konstytucji, al final de l'avinguda Marszalkowska.

Jo m'apuntava aquests noms d'alguns carrers per a recordar-me'n i em feia gràcia la seva complicació, com per exemple l'avinguda Jerozolimskie.

L'entrada a l'hotel estava molt controlada per a no deixar entrar senyores soles que no fossin clientes, i una cosa que em va sorprendre molt es que a les quatre de la matinada, ja entrava el sol per la finestra i era totalment de dia.

Pel matí, en Charly i jo agafàvem el tramvia, línia 4, per anar al lloc on hi havia la sala de control amb l'ordinador.

Era una excursió a l'altre costat del casc antic (totalment reformat perquè no en va quedar res després de la guerra) i pel camí es veien encara moltes cicatrius al murs de les parets mes antigues i edificis abandonats.

Amb en Tadeusz Nowak teníem el representant mes proper, que amb els anys va arribar a ser molt mes que un bon amic, establint-se relacions personals que anaven molt mes enllà de l'àmbit professional, entrant en el cercle familiar.

Ell es movia per tot arreu de forma decidida i ens aplanava les situacions que es poguessin presentar, a l'hora que ens feia també de "guia turístic" en tot el que podia, per a fer-nos conèixer la seva estimada Polònia.

I procurava donar molt personals explicacions a les visibles contradiccions d'un país pràcticament "ocupat" per la URSS.

Em va resultar sorprenent veure borratxos pel carrer.

A Barcelona jo no n'havia vist mai de gent beguda tal com apareixien a les il·lustracions de'n Junceda o en Coll al TBO o en els llibres de "moral".

A Varsòvia vaig comprovar el valor tan diferent del nostre, que se'n dona al tema "alcohol" per a la gent del Nord, eslaus, escandinaus.

La vodka (aigueta), s'ha de prendre d'un sol glop, i abans de començar a menjar... per a que faci efecte.

També vaig observar una espècie de cassoletes collades en algunes columnes dels fanals del carrer.

En Tadeusz em va dir que a l'hivern, l'Ajuntament hi posava menjar pels ocells... sensibilitat eslava...  

En aquells anys (encara no existia el moviment Solidarnosk de Lech Wałęsa a l'època de Jaruzelski, en que va acabar el sistema comunista), tot el que tenia relació amb el catolicisme i les seves cerimònies, s'aprofitava com una forma d'anar contra el govern.

I així no era estrany veure processons per la nit, amb ciris i torxes pel carrer, cantant himnes a la mare de deu, amb capellans "bajo palio".

Una cosa que jo no veia des de que era molt petit, a la processó de Corpus del Clot, però aquí feia un efecte molt mes estrany perquè ho feien de nit i era impressionant. 

La reparació de l'avaria motiu del meu viatge, va resultar un transistor que tenia que veure amb les comunicacions, en la targeta, crec recordar, "cálculos" dins del bloc "Estroboscopio".

No era fàcil resseguir el funcionament, dons en Charli m'havia d'anar enviant informació de funcions d'investigació des del computador de la sala de control, i jo anar seguint el senyal per les plaques de circuit imprès del submàster, amb una sonda digital HP i amb l'entranyable oscil·loscopi 326 que després d'EYSSA m'ha acompanyat tota la vida.

El DGF estava enmig del carrer, en una illeta enjardinada, i rodejat pels tècnics polonesos, que anaven dient coses que jo evidentment no entenia.

Finalment vaig resoldre endur-me la targeta sospitosa a l'hotel, i allà tranquil·lament, estudiar el tema a fons i canviar-li un transistor.

Al dia següent tot va tornar a funcionar perfectament, i amb en Tadeusz ho vam anar a celebrar amb un sopar als afores de la ciutat.

Era molt curiós veure el "funcionament" d'una economia dita socialista, en la que l'únic amo es l'estat.

Estàvem en un restaurant, esperant que ens atenguessin, i vèiem com els cambrers seguien asseguts parlant entre ells i mirant-nos de reüll sense fer-nos cas.

Finalment en Tadeusz se'ls va adreçar per a esbrinar el motiu de tan estrany comportament i era que, senzillament, el cambrer responsable de la taula on estàvem, aquell dia no havia anat a treballar...

No cal dir que vam haver de canviar-nos de taula.

També ens va portar, un dia de festa, a un concert de piano amb obres de Frederic Chopin, a una casa amb jardins fora de la ciutat.

I com que sabia que m'interessaven els trens, va moure els seus contactes i s'ho va fer per a poder entrar en un dipòsit clausurat (Warszawa Glówna), on hi havia una gran col·lecció de locomotores que preparaven per a fer el museu.

La segona vegada que vaig anar a Varsòvia a principis dels 80's, per a posar en marxa les sots-centrals CSC-06 d'Autron per a 24 reguladors compatibles amb el corresponent interface EYSSA (PE-SM-SR-L-RI-NC).

Però tornem als temps d'EYSSA...

Una ampliació del departament de Verificació va suposar l'entrada de nous companys com en, Mingo Targarona, en Josep Rodriguez, Ferran Gallifa, Antonio Vidal, Ferran Vidal, el nebot de l'Hernan Collado, en Jaume Vilaró, Joan Pujol i tres o quatre mes que ara no en recordo el nom. 

Amb aquesta colla, en Beneito va començar a provar d'introduir un aparell dit "Membrain", que era una espècie d'ordinador programable per a verificar els diferents aparells que s'anaven incorporant, de les altres divisions.

A mi em va tocar "quedar-me" amb els sub-masters DGF-2, i fer-me'n càrrec del nou DGF-4 que era per a 32 reguladors, amb "split" registrable, incorporant el tractament dels detectors de vehicles (no recorde quants, però molts)...

Tot un mini-ordinador com els Intel 4004 que llavors començaven a aplicar-se a la Divisió Industrial per al control de personal Cronotrol, però fet amb portes de lògica binària, una a una !! Un veritable monstre amb un grapat de plaques (8 o 10) d'uns 100 circuits integrats cada una (10 files de 10 columnes, amb un regulador de tensió a cada placa -que s'escalfava com un dimoni-, que tot plegat no va arribar a funcionar mai del tot.

Amb l'Antoni Vidal ens hi vam passar mesos intentant que funcionessin, però es produïen noves avaries cada dia.

No se si n'hi havia sis o set, de DGF-4, però cap d'ells va funcionar mes de dos dies seguits sense avaries.

Amb en Ramon Guasch també vam compartir-sofrir aquest nou sub-màster que, afortunadament, no va sortir al carrer.

Entre tant, apareixien noves cares per Verificació.

Com uns que venien a mirar d'aprendre tot el que poguessin dels reguladors i les centrals per a donar suport al que en deien, crec recordar,  Lineas de Apoyo Técnico Exterior (LATE).

No se ben bé el que es pretenia, però van ser uns 3 o 4, entre els que recordo en (José, Pepe?) López; un gallec que s'avia estat a Londres i dominava l'anglès perfectament, al que en dèiem "Jusein" per la seva semblança amb el rei de Jordània, i en Fernando Cid, un burgalès que venia d'Itàlia i que per les seves conquestes n'hi deien "Chi-chi l'amoroso".

També va aparèixer en Pere (o Pedro) Moya, que jo el coneixia de la parròquia de Sant Ignasi al carrer Dos de Maig, i que tan es movia entre la gent dels exercicis espirituals, els Minyons Escoltes o les Comissions Obreres. La veritat es que no se que hi feia per EYSSA, ni si realment hi treballava però no em va sorprendre trobar-me'l perquè a les últimes èpoques per allà hi passava de tot.

Abans que funcionés la cuina, al menjador d'EYSSA, només s'hi anava a esmorzar, i per dinar, els de Verificació anàvem a "Bar Monte", del carrer Selva de Mar, que el duia una família del Pallars fent una cuina casolana molt digna... "y de postre; plátano-o-pera".

Quan es va posar en marxa la cuina d'EYSSA amb un cuiner de plantilla, per comoditat, mes que no pas per qualitat, vam preferir quedar-nos, i aprofitar el temps sobrant per a pujar al terrat de l'edifici nou a prendre el sol i repassar les revistes "Electronic Engineering" de la biblioteca.

També hi havia qui anava a dinar al "Bar Ramón" o "Las Vegas", situats a la vorera del davant al mateix carrer Santander i, en certs sentits, autèntiques sucursals o locals auxiliars d'EYSSA. De la línia imaginaria entre la porta del bar Ramón i la d'EYSSA, no se perquè, però alguns en deien "La Ruta de los Elefantes".

L'entrada principal d'EYSSA la feien servir las visites i els alts càrrecs.

Els altres entràvem per l'accés que hi havia al costat, que donava al magatzem on hi havia el servei tècnic, una escala, un munta-càrregues entre les plantes i el menjador.

Sempre hi havia gent per aquesta entrada, i era molt fàcil colar-s'hi; tant, que no era estrany trobar-te fins i tot el "Siscu"; un discapacitat conegut de tot barri, que no treballava a EYSSA, però que hi entrava i sortia com a casa seva per a vendre loteria.

A la part del darrere del mateix pis on hi havia Verificació, hi havia també el departament de Fabricació, i un altre que en deien "Procesos" on es fabricaven els circuits impresos.

El Sr. Lozano -germà de la Pepita Lozano, que va dibuixar els primers circuits impresos-, era l'encarregat de fabricació, amb un bon nombre de nois i noies que muntaven les plaques d'electrònica, i cablejaven les "gàbies" i bastidors dels equips.

No en recordo els noms, però sí alguns sobrenoms com la "buenaza" o la "vietnamita", una altra que la coneixíem (pel nas que tenia) amb el nom de la cançó "El Condor Pasa", les germanes Forcadas, la filla del Sr. Capel del Servei tècnic, o el "Palizas", que explicava històries increïbles, com que se'n anava d'excursió de cap de setmana a Nova York o Austràlia, a caçar cangurs, i en Jordi "el motos".

Quan es va fragmentar el Departament de Verificació, jo vaig quedar a tràfic (amb els famosos sub-masters), i ens van canviar de cap, en Beneito per en Jaime Collboni i en Xavier García, que ja portaven Fabricació.

També s'hi va incorporar en Ramon Mainé, el mecànic-modelista Olivart (deia que el martell es mig mecànic, i l'oli -Olivart- l'altra meitat) i el delineant Berenguer; un català nascut a Marruecos que havia estat tripulant sub-oficial de la Transmediterrànea.

En aquesta època hi va haver els viatges per a posar en marxa el sistema de Gijón, amb en Jordi Illas i jo per part de Verificació, i en Lluís Santín i en Lluís Martínez per part de Laboratori.

Era un sistema de reguladors estàtics, sense contactors, de nou disseny, tipus EA, però amb una sots-central del Sr. Calvet, que es comunicava amb els reguladors per transmissió en sèrie... amb relés!! que a mi em recordaba els primitius sistemes telegràfics.

Per a no pertorbar el trànsit, el treball el fèiem de nit; molt avançada la nit, després d'haver esperat unes quantes hores en un pub del cèntric carrer Corrida.

Allà vam conèixer unes mosses de "l'alta" societat gijonesa, amb les que vam fer amistat, i alguns -com en Lluís Martínez o en Lluís Santín-, alguna cosa mes.

Tant, que Lluís Santín, va trobar la seva parella que es deia Tere i uns mesos mes tard s'hi va casar, i jo en vaig ser testimoni a la cerimònia a Gijón.

La Tere vivia en un pis carregat de coses africanes; ullals d'elefant, pells de lleó, tambors... el cas es que el seu pare havia estat contractista-exportador del ram de la fusta a la Guinea Equatorial Espanyola, i ells eren dels que van haver de sortir-ne a corre-cuita, el 1968, al produir-se la independència.

Pot sorprendre, però cal apuntar que el problema del nou sistema de trànsit era en aquell moment un tema d'actualitat i sortia sovint a la premsa local, que anunciava "...vuelven de Barcelona los ingenieros del nuevo sistema informàtico regulador del tránsito...". A en Jordi Illas i a mi, sembla ser que també ens en teníen d'amigues disposades, però no vam anar mes enllà d'algunes sortides turístiques, en les que vam conèixer els llocs mes bonics de la costa asturiana, o el costum d'escanciar la sidra tirant-ne (tornant-ne) una mica a terra, en uns locals que en deien "chigre" que tenien el paviment de terra i ple de serradures, algun "guateque" en casa particular, i l'inevitable pub del carrer Corrida...

Una cosa que em va sorprendre era que en aquella societat de Gijón hi havia el costum de vestir-se com si fos diumenge (abrics de pell, guants), i sortir cada dia a passejar per la tarda, un costum com el molt britànic d'anar a fer el te.

I nosaltres, amb la roba normal de cada dia; la d'anar a treballar a EYSSA.

Això si, ens deien que nosaltres, com que veníem de Barcelona, érem mes europeus.

Crec recordar que el darrer viatge que vaig fer va ser a la delegació de Madrid, que estava a l'avinguda del General Perón, molt a prop de l'estadi de futbol Santiago Bernabeu, i va ser a finals del 1977, per a donar un curset de DGF-2.

Va durar una o dos setmanes, i només en recordo detalls sense importància del viatge (en tren, a petició pròpia), o de l'Hotel Chamartín on m'allotjava.

Els darrers temps de la EYSSA van estar protagonitzats pel conflicte econòmic que va acabar amb la liquidació de l'empresa deguda, principalment, a la retenció dels pagaments dels deutes per part dels clients, que majoritàriament eren ajuntaments, diputacions, hospitals i organismes públics, motivada pels temps d'incertesa i canvis, que van seguir a la mort de Franco. Aquell dia 20 de novembre de 1.975, a EYSSA ens van donar festa per la tarda, però abans de plegar es van destapar moltes ampolles de xampany.

La desaparició de l'empresa el 1978 va donar llum a un grapat d'altres empreses que, fetes pels mateixos treballadors ex-EYSSA'ns, van heretar un mercat i van donar continuïtat a uns productes que, per la seva qualitat i prestacions, van seguir funcionant durant molts anys.

Amb els seus coneixements i experiència, aquests treballadors també en van crear de nous productes, i van continuar no tan sols en el ram del trànsit, si no també en els de les altres divisions com l'electromedicina, autopistes, ferrocarrils, fonts lluminoses, control horari, automatismes industrials...

Jo vaig associar-me amb un grup liderat per en Josep Jallé i en Joaquim Vericat, en el que també hi havia en Jaume Collboni i l'Àngel de la Rubia, en Carles Álvarez, en Carles Rodríguez, i mes tard, encara que sense ser-ne socis, en Xavier García, en Leopoldo Ribas, na Júlia Bote i en Tomàs Cabrera, o a mitja jornada en Jaume Cabré, i des de casa seva l'Antoni Pinilla, per dir tan sols els que provenien de EYSSA.

Aquesta empresa primer es va dir Altron i poc temps després Autron, que amb els anys i les vicissituds empresarials, va derivar en altres com Audiec, Seic, Scalom...

Teníem relacions, i participació com accionistes, amb algunes de les altres empreses que també es van formar en varies de les antigues delegacions de EYSSA, com la de Bilbao, (Ditra Euskadi) amb en Ricard Luna, el Manuel Espiñeira, l'Eduardo Portillo, el José Antonio Aranguren o l'Iñaqui Abaurrea, la de Sevilla (Codelan) amb en Miguel Angel Ruiz, en Pedro Echevarria o l'Alfredo Brugos i el Jorge Ortega a Santander (Ditra Cantabria).

De seguida vam tenir tots molta feina, i des d'Autron, creàvem i fabricàvem nous equips, que des de les associades instal·laven i en feien el manteniment, arribant en molt poc temps a complir els compromisos que EYSSA havia deixat pendents a Varsòvia o Santiago de Xile... En Jallé deia: "som experts en impossibles; els miracles?: s'estudiaran" a lo que en Collboni afegia: "sin dormir"... però això ja es una altra historia.

Jordi Marin

Fons Enclavamientos y Señales S.A. (EYSSA) a la UPC

Fitxa del Fons EYSSA realitzada per Oficina de Documentació i Arxius (ODA)
i per la Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona.

La UPC està interessada per recollir aquest llegat documental d'EYSSA com a empresa pionera a l'electrònica, i ja ha començat aposar els documents d’EYSSA al repositori institucional UPCommons de lliure accés upcommns:

https://upcommons.upc.edu/handle/2117/409406  













 










Fons històric d'EYSSA a la biblioteca de l'ETSEIB de la Universitat Politècnica de Catalunya - 3

Fons històric d'EYSSA a la biblioteca de l'ETSEIB de la Universitat Politècnica de Catalunya -3 


Com a continuació a allò acordat amb la Universitat Politècnica de Catalunya UPC de crear el Fons Històric d'EYSSA on poder anar dipositant tots els documents que anéssim recollint, vam posar en marxa aquesta iniciativa lliurant fa alguns mesos els primers quatre arxivadors amb els documents a la responsable de la biblioteca de l'ETSEIB. 

El passat dia 26 de juny de 2024 Antoni Sudrià i Josep Merino vam entregar tres arxivadors amb documentació d'EYSSA donats per Pedro Echevarria amb el contingut que es relaciona adjunt.
La UPC està realment interessada i motivada per recollir aquest llegat documental d'EYSSA com a empresa pionera a l'electrònica.  Ben aviat aniran transferint els continguts del Drive al repositori institucional UPCommons de lliure accés.

Contingut de l’ARXIVADOR E amb documentación

d'EYSSA Enclavamientos y Señales S.A.

 

Carpeta 1E

(62)  Manual tècnic del regulador F per una cruilla de carrers amb semàfors.

Regulador F dels semàfors de una cruilla en funció del trànsit de cada accés a la cruilla mitjançant la informació dels detectors a les calçades. Amb programació amb elements lògics per definir les fases de trànsit i el temps.

DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR E

1970

Joan Forès i Josep Mª Peña

 

Carpeta 2E

Documentació del responsable de les instal·lacions a Sevilla Pedro Echevarria. 1973

(63) Instruccions i missatges del teletip connectat a l'ordinador central HP2100 que governava els semàfors de les cruïlles de sevilla.

(64) Documents del comandament i control de la central de zona Submaster DGF2 que controla fins a 16 creus.

(65) Documentació de l'equip DCTXRX per la transmissió i recepció digital a través de parells telefònics instal·lat a la ETD.

(66) Equipament Rototrol i zones de Sevilla controlades pel Rotrotol.

(67) Documentació del polsador per a vianants.

(68) Documentació del panell sinòptic de les cruïlles de Sevilla controlades per l'ordinador central.

(69) Documentació de l'ETD Estació Transmissora de Dades equip d'interconnexió amb l'ordinador central, amb la central de zona DGF2 i amb els detectors de trànsit.

(70) Documentació complementària del regulador EA.

(71) Documentació complementària del regulador C

(72) Documentació complementària del regulador G.

        DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR E

        1973

 

Contingut de l’ARXIVADOR F amb documentación

d'EYSSA Enclavamientos y Señales S.A.

 

Carpeta 1F

(73)  Manual tècnic del regulador M per una cruilla de carrers amb semàfors.

Regulador M dels semàfors de una cruilla en funció de una programació local de fases del trànsit i els temps poden ser locals o dirigits per la central de zona.

DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR F

        1968

Gabriel Ferraté i Joan Forès

Carpeta 2F

(74)  Manual tècnic del regulador A per una cruilla de carrers amb semàfors.

Regulador A dels semàfors de una cruilla en funció del trànsit de cada accés a la cruilla,, mitjançant la informació dels detectors a les calçades.

DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR F

        1968

Joan Forès i José Mª Peña

 

Contingut de l’ARXIVADOR G amb documentación

d'EYSSA Enclavamientos y Señales S.A.

 

Carpeta 1G

(75)  Manual tècnic de la central de zona DGF2 que governa 16 cruilles.

Aquesta central de zona disposa de diversos programes de fases de trànsit de les cruïlles, que poden ser canviades per un sistema de rellotge o per l'Equip Integrador. A més, pot rebre les ordres de canvi de fases i temps de cada cruïlla  per l'odenador central que governa diverses centrals DGF2.

DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR G

1968

Pere Esteve – Manel Calvet – Gabriel Ferraté –

Ramón Barbat

 

Carpeta 2G

(76) Manual tècnic de la ETD  Estació Transmissora de Dades equip d'interconnexió amb l'ordinador central amb la central de zona DGF2 i amb els detectors de trànsit.

És un equip per a transmissió i recepció de dades que realitza la repetició o transformació de les dades no generades per ell i la transmissió de les dades generades per ell. Té la missió de suplir quan els òrgans superiors ordinador central o central de zona DGF2 estan separats per qualsevol motivació. Està interconnectat amb els reguladors locals, els detectors de trànsit a les calçades, les centrals DGF2 i amb l'ordinador central.

DRIVE-DOCUMENTS-TECNICS-ARXIVADOR G

1971

Manel Calvet i José Ramón Eritja