Singladura EYSSA
d'en Jordi Marin.
Es pot dir que la
meva relació amb EYSSA comença un temps abans d'entrar-hi quan, a finals dels
anys 60 jo treballava a l'empresa "Automatismos", i sovint
proporcionàvem alguns dels nostres fabricats, micromotors síncrons acoblats a
una gran varietat de reductors, des d'una volta per segon a una volta per
vint-i-quatre hores, temporitzadors electromecànics o arbres de lleves
programadors de microswitches.
El propietari Sr.
Joan Cirera Tous, era nebot del de l'empresa "ITF", Industrias Tous
Forrellat, que també es dedicava a l'electromecànica de precisió fabricant
rellotges de control de personal, i també van fer un sistema que se
sincronitzava amb els senyals horaris de Radio Nacional, aplicant-hi una part
del que fèiem nosaltres.
Els dos tallers
estàvem als voltants de la Sagrada Família, a Barcelona, i com que els
propietaris procedien del Pla de Sta. Maria, a Tarragona, també havien tingut
alguna relació comercial amb empreses de Reus, possiblement Ciber. El cas es
que en mes d'una ocasió vaig parlar per telèfon amb el senyor Pallarès
d'Enclavamientos y Señales sobre els programadors que nosaltres els havíem fet,
i ells aplicaven segons crec, al control de fonts lluminoses.
Un temps mes tard,
quan estudiava Mestratge Industrial als jesuïtes del Clot (ETPC Escuela Técnica
Profesional del Clot), vaig conèixer un company de curs, en Joan Bermúdez, que
treballava a EYSSA i em va dir si volia entrar-hi. Vam anar al carrer Santander
i em va presentar al Sr. Catena, que em va dir que en aquell moment no
necessitaven gent.
Tenint de professor
de tecnologia, el Sr. Portolés, va dir si hi havia algú que volgués entrar a
EYSSA, on ell treballava d'enginyer. Jo en aquell moment ja havia superat una
prova d'electrònica lògica digital per entrar a KODAK, però era massa lluny, a prop
de l'aeroport del Prat, i vaig preferir EYSSA. No tenia, no he tingut mai,
automòbil propi.
D'aquesta manera,
amb l'aval d'en Portolés, en Salvador Palència (company d'estudis i amic de la
infància) i jo ens vam presentar al Sr. Manuel Beneyto Tejedor, cap del
Departament de Verificació.
Va ser una reunió
molt curta, en la que ens va proporcionar, perquè ens ho anéssim mirant, uns
apunts que ell havia fet sobre el funcionament i aplicacions dels triacs. Era
molt entès en la matèria i va publicar alguns articles sobre el tema a la
revista Mundo Electrónico de l'Editorial Boixareu.
El Sr. Beneyto em
va causar una molt bona impressió com a "jefe", amb un tracte rigorós
però agradable. Actuava com si fos partidari de sobrevalorar tècnicament el
personal, establint com un xantatge amb el que automàticament obtenia l'interès
d'un mateix per a superar-se i aprendre'n mes.
En aquell moment a
Verificació érem poca gent i, a banda dels equips de tràfic que era la part mes
important, comprovàvem també els altres tipus d'equips, de les divisions en que
s'anava configurant EYSSA. No érem un annex de fabricació, dons depeníem, deien,
directament del director tècnic Gabriel Ferraté.
Hi havia els
germans Jordi i Joan Illas, l'Hernan Collado, Joan Dalfó, Antoni Fortuny, Jordi
Cruz, Manel Martínez, Ricardo Suárez, José Carlos Espinoso, Lluís Escusol, i en
Salvador Palència i jo, en Jordi Marin.
El primer dia ens
va assignar una taula a i vam estar-nos uns tres mesos estudiant les descripcions tècniques i esquemes, aprenent
el funcionament teòric i pràctic de tots i cada un dels reguladors de tràfic
que llavors es feien. Això em provocava una certa inquietut dons jo veia com
tota la feina de verificació l'havien de fer, i alguns dies n'hi havia molta,
els altres companys, i nosaltres dos no hi participàvem, només estudiar. Als
esquemes s'hi reconeixien circuits fonamentals com el trigger d'Smith, els
biestables i comptadors per desplaçament, els registres biestables, els
circuits de temps. La part pràctica consistia en comprovar l'equip seguint les
normes de verificació que hi havia escrites en uns manuals a propòsit. La part
definitiva era al final, quan el Sr. Beneyto s'acostava i et deia, - que tal senyor Marin, ja l'hi tenim el peu
al coll? -.
Si deies que si,
llavors venia la part en que hi participaven tots els membres de Verificació, i
consistia en que tu te'n anaves al lavabo i ells et posaven una o varies
avaries en l'equip que havies de comprovar. N'hi havia de molt sofisticades, en
tenien experiència i coneixien molt be els equips. Mentre buscaves l'avaria, en
Beneyto passava pel costat dient - investigui, investigui -. L'aprovat el donaven els companys i depenia
de si trobaves l'avaria i el temps que hi trigaves. A Verificació també es dissenyaven
i es construïen els aparells per a la comprovació física i funcional de les
targetes de circuits impresos; primer sense muntar i després muntades. Hi havia
una primera inspecció visual, i la posterior verificació elèctrica.
I quan encara
estàvem en aquest temps d'aprenentatge, van arribar les vacances d'estiu. Com
que només dúiem tres mesos a EYSSA no ens en tocaven de vacances, i ens van
enviar, al Salvador i a mi, al laboratori de ferrocarrils. Allà vam estar
classificant o aparellant unes petites bobines amb un pont de Weatstone. Anaven
destinades a un equip dit "pedal de via" que, collat a l'ànima del
carril detectava el pas de la pestanya de les rodes del tren. L'equip anava en
una caixa plena de resina epòxica; es deia CV15K, que em penso significava
"Circuit de Via a 15 kHz". D'aquells dies a ferrocarrils només en
recordo un nom, en Sirvent (que anys mes tard li'n deien "el de la
barca", perquè en una assemblea general, de les que es van fer durant la
crisi, va dir que EYSSA era com una barca i que havíem de remar tots plegats).
El cap principal era en Latorre. A Ferrocarrils, llavors feien o preparaven
equips per als passos a nivell dels Ferrocarrils Catalans a l'Hospitalet.
M'havien dit que en Beneyto havia dissenyat les barreres BEN, que per a baixar
la ploma, posaven el motor en curt circuit per a aprofitar-ne l'efecte del
frenat reostàtic.
Al departament de
Verificació ens arribaven uns carregadors de bateries molt pesats, de
Ferrocarrils. Tan pesats, que en alguna ocasió havien estat objecte de broma,
posant-los damunt de cinta adhesiva de doble cara, i demanant a algú que no ho
sabes... - em pots portar aquell carregador, per favor -.
D'altres equips que
no eren de tràfic, havia vist a en Manel Martínez provar-ne de Electromedicina
per a l'aprenentatge dels sord-muts, que consistia en una pantalla com la dels
televisors, però monocroma de color taronja, i un micròfon per a veure'n o reconèixer-ne
la imatge gràfica del so emès vocalment pel micròfon, no recordo com se'n deia
ni tampoc uns monitors de constants vitals o un desfibril·lador, que no se si
es va fer o estava en projecte.
També es provaven
el que es deia "Mando Secuencial", i això era l'especiatitat de
l'Hernan Collado. Era similar en el concepte al regulador "F" en el
que, amb bananes i pins, es programaven equacions lògiques (àlgebra de Boole)
amb portes AND, OR i les altres, a base de configurar reunions de diodes, i
transistors per a posar en marxa multi selectors comptadors de posicions,
temporitzadors, mono i biestables, per a accionar o enclavar contactors.
Els reguladors
"F" (de Forès i Ferraté ?), eren realment complicats de comprovar,
degut a les moltes condicions del funcionament "normal" de
l'aplicació que es preveia. Es programava al Departament Tècnic de Tràfic, i
dels estats a on podia arribar a trobar-se el regulador, en podia resultar en
un de no previst, d'acord amb les condicions d'un estat previ. Era normal que,
quan hi havia complicacions, vingués algú del Departament Tècnic, i ens hi
estavem hores, o dies.
A l'Hernan Collado
l'havia sentit dir que a l'autovia de Castelldefels s'hi va passar dies essegut
al costat d'un regulador "F" tractant de descobrir una condició que
el posava en ambre per alarma.
De
"misteris" d'aquests n'hi ha per donar i per vendre, i a cada lloc
te'n expliquen de mes curiosos. Valguin només un com anècdota, que em va
explicar l'Eduardo Portillo, de Bilbao; resulta que de tant en tant, i no se
sabia com, es disparava l'interruptor diferencial i el regulador es quedava
apagat. Van repassar tots els cables dels semàfors, canalitzacions, corrents de
fuites, proves d'aïllament... res. Per casualitat van descobrir que el causant
era un troleibus que amb les molles de les pèrtigues mes tibants que les dels
altres, fregava el capsal d'un semàfor muntat a l'extrem d'un bàcul. Fins a on
jo se, no s'ha donat encara una explicació.
I es que les
avaries que es produeixen al carrer, son molt diferents de les que es poden
trobar quan es verifica un aparell acabat de fer. A Verificació apareixen
errors de muntatge, soldadures
defectuoses, ponts de soldadura, o de cablejat que ja no arribaran mai al
carrer, i al contrari, no se'n veurà cap de les avaries que es produeixen
durant el normal funcionament al carrer, ja sigui per desgast, envelliment,
pujades de tensió, llamps, micro talls, curt circuits, etc.
Un cop verificats,
els reguladors "mandos" de tràfic es deixaven mes de 24 hores en
rodatge, penjats d'uns bastidors amb rodes, que en podien portar deu o dotze
cada un. Funcionàven tots sincronitzats amb la mateixa programació del nombre i
repartiment d'ordres i cicle a offset zero entre ells, de forma que se sentien
accionar els contactors tots a l'hora, i era molt fàcil detectar-ne un que no
anés al compàs amb els altres, o be triacs (Hutson HI43SG de 3A 400V) que
fessin roncar els contactors.
En poc temps jo ja
dominava, com els altres companys, tots els reguladors que es feien en aquell
moment; els M1, M3, 2M3, A, F, i els mes antics com els "G" (de
Gabriel ?), que anaven amb transistors PNP de Germani i amb el positiu de
l'alimentació connectat a massa, o el "C" (de Crouzet ?) que no era
res mes que un simple arbre de lleves amb microrruptors, funcionalment igual
als que jo havia muntat a "Automatismos".
En aquell any 1973
s'estava construint una ampliació a la part del darrera de l'edifici de EYSSA,
i per Nadal s'hi va fer el tradicional vermut en el que (llavors era en Carlos
Ferrer Salat) ens deia... "y para que tengais buenas fiestas, esta tarde
es fiesta !!". I recordo que aquell any es va fer teatre en un escenari,
amb un teló pintat, muntat sobre un empostissat, en el que actuàven en Joan
Ramon Eritja i la Núria Senties (no se si algú mes) en una comedia breu.
Hi havia una certa
activitat social entre el personal, un equip de futbol (no recordo els colors
de la samarreta ni en quina lliga jugàven), grups d'escacs, excursions
co-finançades per l'empresa...
En Jordi Illas era
l'encarregat de la verificació dels "sub-masters" DGF-2, amb els
equips provadors de targetes, i provar-los un cop l'equip complert, muntat amb
les mes de cent targetes que portava, i les fonts d'alimentació. El DGF era
l'equip mes gran i complicat que hi havia en aquell moment a EYSSA. Era una
central de zona per a controlar 16 reguladors locals de forma telemanada,
ocupant la posició intermèdia entre el regulador local d'una cruïlla, i
l'ordinador central d'una ciutat.
La posta en marxa
progressiva i prova manual durava mes d'un dia, dons es comprovaven totes les
funcions des del bloc "Simulador" del propi submàster.
Un cop en marxa, es
connectava a través de la ETD "Estación Transmisora de Datos" muntada
en un rack de 19 polzades on també hi havia l'ordinador HP2100 des del que es
passava el programa de verificació "Minitest Basic".
Els programes de
l'ordinador es carregàven des de les cintes perforades que es feien i llegien
amb un perforador i un lector o amb el "Teletype". Aquest aparell
actuava d'interface amb l'ordinador imprimint els errors que trobava durant les
proves. Era molt sorollós, i quan trobava algun error l'imprimia sobre paper:
"Error xx, enviado yy recibido zz" i amb això ja tenies una pista per
on començar. Lo primer era aturar el teletype dons podia "menjar-se"
una bobina de paper en molt poc temps imprimint els errors. Quan passava tot el
minitest sense imprimir cap error, el submàster quedaba llest per a deixar-lo
en rodatge un parell de dies, abans de tornar a passar el minitest per segona i
última vegada. Si durant el minitest es produïa un error, es reparava i es
tornava a començar des del principi. De tan en tan, venia un senyor de HP
(Hewlett Packard) a posar-l'hi oli al
Teletype.
La ETD era l'únic
equip d'aquell sistema fet amb circuits integrats, i en duia un munt. Eren dels
primers que hi va haver en tecnologia TTL. Duia una "caixa negra"
(estación de detectores 2071) per al control de 16 o 32 detectors de vehicles,
comptava el nombre de vehicles de cada detector i el temps d'ocupació, també es
verificava i posava en marxa allà mateix. Era molt delicada la interconnexió
"ampliación detectores" que duia la caixa negra. També s'encarregaba
de les comunicacions per linia sèrie en mode comú RS-232 amb l'ordinador o a
través d'un "line driver" de transmissió en mode diferencial per a
grans distàncies, que provàvem amb una línia artificial que simulava uns 50 km.
També hi havia un altre equip de grans dimensions; l'integrador de tràfic
(IM-10 ?) que era un selector de "Programas de Dirigente" del DGF.
Actuava en funció d'uns límits de comptatges dels detectors. Estava fet amb un
bon nombre de targetes de la mida de les del submaster, configurant diversos
comptadors de varis milers de vehicles. També duia, indicadors numèrics com els
Nixies circulars del submaster, i tota la seva tecnologia era del mateix nivell
i tipus de components, amb transistors bipolars NPN de petita potencia (tipus
SC107 de 50mA i 25V de la catalana PiHer de Badalona, BSW43A de 200mA i 50V de
la SGS italiana o d'altres) i diodes de senyal (1N914 de 200 mA i 75V),
resistències de carbó d'1/4 de W, condensadors de poliester.
En Timoteo Iturbe, recorda
que cada any anava al Salon International des Composants Électroniques, dient
"me voy a París... a comprar transistores !!"
El Sr. Beneyto em
va posar amb en Jordi Illas, per a que jo anés fent-me càrrec també dels
submasters, les ETD's i l'ordinador.
Per anar a EYSSA,
jo anava a buscar l'autobús al carrer València/Meridiana, que em deixava al
carrer de La Sagrera junt al Pont del Treball, o el metro de Clot a Sagrera, i
baixant per Garcilaso fins al Pont. A l'altre costat del pont hi havia les
barraques de La Perona, baixant a mà dreta l'antiga esglèsia de Sant Martí Vell
de Provençals, i a l'esquerra el carrer Santander on al 25 hi havia EYSSA.
Sempre hi vaig anar
amb ganes, i pel camí, sovint valorava entre la sort de que t'agradi el que
estàs fent, o si fas el que t'agrada.
Jo ja estava
pràctic en les sot-centrals, i se'n van fer moltes, mes de cent. Recordo que
els submàsters anaven numerats correlativament. Quan vaig començar anaven pel
número quaranta i pocs, i els últims que es van fer, que els vaig verificar jo,
serien dels cent quaranta i tants. Numerant-los s'evitava, entre altres coses,
que algú aliè a Verificació, pogués canviar una targeta bona d'un submaster en
rodatge, per una altra d'avariada d'un submaster del carrer.
La primavera del
1974 vaig haver de sortir de viatge, en Jordi Illas tenia exàmens i no hi podia
anar, i em van enviar a mi a Torí, a ajudar en uns mandos F, crec recordar. A
EYSSA (potser la telefonista) em va donar els bitllets i tot lo necessari per anar
i tornar, i vaig sortir caminant pel carrer Santander buscant un taxi per anar
a l'Aeroport. Era la primera vegada que jo viatjava sol a l'estranger, en un
avió d'Alitalia fins Milà i en tren de ,Milano Centrale fins Torino Porta
Sussa. Dalt del tren, entaulant conversa com podia per mirar d'assegurar-me que
tot anava be, unes senyores em van preguntar on havia après a parlar itàlià,
aquell italià mig inventat, mig copiat del que sentia (gracies, De Sica,
Cardinale, Mastroiani...). L'efecte mes fort però, va ser trobar-me de cop i
volta en un país tan diferent del que venia, allotjant-me a l'hotel Moscou,
prop de l'avinguda de la Unió Soviètica. Les actuacions motiu del viatge no les
recordo, però no van ser complicades i com es normal, van aprofitar per a
exprimir-me tot el que van poder sobre els esquemes dels reguladors. Hi havia
un tècnic, en Paolo Gallino, que fea "invents" pel seu compte amb el
transistor 2N3055, un transistor de potència que ha passat a la història
convertint-se en un clàssic. Acabada la feina, em van portar a veure "la
Sindone" i la basílica de Superga, on s'hi arriba en un tramvia de
cremallera, el Parco di Valentino i la fàbrica Fiat, que tenia una pista de
proves al terrat, vist des de la cúpula de la catedral. També en deien que lo
mes bonic era a l'hivern el parc nacional Gran Paradiso.
Al cap de poc vaig
anar a Varsòvia amb en Carles Alvarez, en "Charly", del departament
de "Sistemas" on feien el software d'un programa de generació de
programes de tràfic que en dèien PRV, o sigui Programa de Regulación Viária,
que era capaç de confegir els paràmetres que s'havien de fer servir com
l'offset (temps de desplaçament entre nusos), split (repartiment d'ordres de
canvi de fase), cicle (temps de la seqüència d'aparició de fases). El cas es
que tenien un problema amb les comunicacions entre l'ordinador de la sala de
control i un submàster al carrer que fèia anar els reguladors (mandos) de les
cruïlles. Es per això que vaig endur-me el petit oscil·loscòp a bateries
"Sony-Tectrònix 326" que fèia poc havíem comprat a verificació. Era
un aparell extraordinàri per a la seva època; un tub de raigs catòdics (TRC) en
un petit equip portàtil de 10 MHz. que de seguida va enamorar els tècnics
polonesos. No cal dir que, a la duana de l'aeroport vam haver de fer una
documentació a propòsit per a poder-lo embarcar cap a l'altre costat del teló
d'acer, comprometent-me a tornar-lo a repatriar cap a Barcelona en el viatge de
tornada. En arribar amb la companyia Lotnize a Warszawa (Varsòvia) ens esperava
en Richard Fox, de la sala de control, que va facilitar els tràmits d'entrada i
ens va dir de la seva preocupació perquè el submàster feia dues setmanes que
estava en Rototrol, i pronunciava la paraula Rototrol arquejant les celles com
si es tractés d'una cosa greu, irreversible. L'Hotel es deia MDM, i estava a la
plaça de Konstytucji, al final de l'avinguda Marszalkowska. Jo m'apuntava
aquests noms d'alguns carrers per a recordar-me'n i em fèia gràcia la seva
complicació, com per exemple l'avinguda Jerozolimskie. L'entrada a l'hotel
estava molt controlada per a no deixar entrar senyores soles que no fossin
clientes, i una cosa que em va sorprendre molt es que a les quatre de la
matinada, ja entrava el sol per la finestra i era totalment de dia. Pel matí,
en Charly i jo agafàvem el tramvia, linia 4, per anar al lloc on hi havia la
sala de control amb l'ordinador. Era una excurssió a l'altre costat del casc
antic (totalment reformat perquè no en va quedar res després de la guerra) i
pel camí es veien encara moltes cicatrius al murs de les parets mes antigues i
edificis abandonats.
Amb en Tadeusz
Nowak teníem el representant mes proper, que amb els anys va arribar a ser molt
mes que un bon amic, establint-se relacions personals que anàven molt mes enllà
de l'amit professional, entrant en el cercle familiar. Ell es movia per tot
arreu de forma decidida i ens aplanava les situacions que es poguéssin
presentar, a l'hora que ens feia també de "guia turístic" en tot el
que podia, per a fer-nos conèixer la seva estimada Polònia. I procurava donar
molt personals explicacions a les visibles contradiccions d'un país
pràcticament "ocupat" per la URSS.
Em va resultar
sorprenent veure borratxos pel carrer. A Barcelona jo no n'havia vist mai de
gent beguda tal com apareixien a les il·lustracions de'n Junceda en els llibres
de "moral". A Varsòvia vaig comprovar el valor tan diferent del
nostre que se'n dona al tema "alcohol" per a la gent del Nord,
eslaus, escandinaus. La vodka (aigüeta), s'ha de prendre d'un sol glop, i abans
de començar a menjar... per a que faci efecte.
També vaig observar
una espècie de cassoletes collades en algunes columnes dels fanals del carrer.
En Tadeusz em va dir que a l'hivern, l'Ajuntament hi possava menjar pels
ocells... sensibilitat nòrdica...
En aquells anys
(encara no existia el moviment Solidarnosk de Lech Wałęsa a l'època de
Jaruzelski, en que va acabar el sistema comunista), tot el que tenia relació
amb el catolicisme i les seves cerimònies, s'aprofitava com una forma d'anar
contra el govern. I així no era estrany veure processons per la nit, amb ciris
i torxes pel carrer, cantant himnes a la mare de deu, amb capellans "bajo
palio". Una cosa que jo no vèia des de que era molt petit, a la processó
de Corpus del Clot, però aquí fèia un efecte molt mes estrany perque ho fèien
de nit i era impressionant.
La reparació de
l'avaria motiu del meu viatge, va resultar un transistor que tenia que veure
amb les comunicacions, en la targeta, crec recordar, "cálculos" dins
del bloc "Estroboscopio". No era fàcil resseguir el funcionament,
dons en Charli m'havia d'anar enviant informació de funcions d'investigació des
del computador de la sala de control, i jo anar seguint el senyal per les
plaques de circuit imprés del submàster, amb una sonda digital HP i amb
l'entranyable osciloscop 326 que després d'EYSSA m'ha acompanyat tota la vida.
El DGF estava enmig del carrer, en una illeta ajardinada, i rodejat pels
tècnics polonesos, que anàven dient coses que jo evidentment no entenia.
Finalment vaig resoldre endur-me la targeta sospitosa a l'hotel, i allà
tranquilament, estudiar el tema a fons i canviar-li un transistor. Al dia
següent tot va tornar a funcionar perfectament, i amb en Tadeusz ho vem anar a
celebrar amb un sopar als afores de la ciutat.
Era molt curiós
veure el "funcionament" d'una economia dita socialista, en la que
l'únic amo es l'estat. Estàvem en un restaurant, esperant que ens atenguessin,
i vèiem com els cambrers seguien asseguts parlant entre ells i mirant-nos de
reüll sense fer-nos cas. Finalment en Tadeusz se'ls va adreçar per a esbrinar
el motiu de tan estrany comportament i era que, senzillament, el cambrer
responsable de la taula on estàvem, aquell dia no havia anat a treballar... No
cal dir que vam haver de canviar-nos de taula. També ens va portar, un dia de
festa, a un concert de piano amb obres de Frederic Chopin, a una casa amb
jardins fora de la ciutat. I com que sabia que m'interessaven els trens, va
moure els seus contactes i s'ho va fer per a poder entrar en un dipòsit
clausurat (Warszawa Glówna), on hi havia una gran col·lecció de locomotores que
preparaven per a fer el museu.
La segona vegada
que vaig anar a Varsòvia a principis dels 80's, per a posar en marxa les
sots-centrals CSC-06 d'Autron per a 24 reguladors compatibles amb el
corresponent interface EYSSA (PE-SM-SR-L-RI-NC).
Però tornem als
temps d'EYSSA...
Una ampliació del
departament de Verificació va suposar l'entrada de nous companys com en, Mingo
Targarona, en Josep Rodriguez, Ferran Gallifa, Antonio Vidal, Ferran Vidal, el
nebot de l'Hernan Collado, en Jaume Vilaró, Joan Pujol i quatre mes que ara no
en recordo el nom. Amb aquesta colla, en
Beneito va començar a provar d'introduir un aparell dit "Membrain",
que era una espècie d'ordinador programable per a verificar els diferents
aparells que s'anaven incorporant, de les altres divisions.
A mi em va tocar
"quedar-me" amb els sub-masters DGF-2, i fer-me'n càrrec del nou
DGF-4 que era per a 32 reguladors, amb "split" registrable,
incorporant el tractament dels detectors de vehicles (no recorde quants, però
molts)... Tot un mini-ordinador com els Intel 4004 que llavors començàven a
aplicar-se a la Divisió Industrial per al control de personal Cronotrol, però
fet amb portes de lògica binaria, una a una !! Un veritable monstre amb un
grapat de plaques (8 o 10) de 100 xips cada placa (10 files de 10 columnes),
que no va arribar a funcionar mai. Amb l'Antonio Vidal ens hi vam passar molts
mesos intentant que funcionessin, però es produïen noves avaries cada dia. No
se si n'hi havia sis o set, però cap va funcionar mes de dos dies seguits. Amb
en Ramón Guasch també vam compartir aquest sub-màster que, afortunadament, no
va arribar enlloc.
Entre tant,
apareixien noves cares per Verificació. Com uns que venien a mirar d'aprendre
tot el que poguessin dels reguladors i les centrals per a donar suport al que
en deien, crec recordar, Líneas de Apoyo
Técnico Exterior (LATE). No se ben bé el que es pretenia, però van ser uns 3 o
4, entre els que recordo en (José, Pepe?) López; un gallec que s'avia estat a
Londres i dominava l'anglès perfectament, i en Fernando Cid, un burgalès que
venía d'Itàlia i per les seves conquestes n'hi dèien "Chi-chi
l'amoroso". També va aparèixer en Pere (o Pedro) Moya, que jo el coneixía
de la parrròquia de Sant Ignasi al carrer Dos de Maig, i que tan es movia entre
la gent dels exercicis espirituals, com els de Comisions Obreres. La veritat es
que no se que hi feia per EYSSA, ni si realment hi treballava però no em va
sorprendre trobar-me'l perquè a les últimes èpoques per allà hi passava de tot.
Quan es va
fragmentar el Departament de Verificació, jo vaig quedar a tràfic (amb els
famosos sub-masters), i vem canviar en Beneyto per en Jaime Collboni i en
Xavier García, que també portaven Fabricació. També s'hi va incorporar en Ramon
Mainé, el mecànic-modelista Olivart (deia que el martell es mig mecànic, i
l'oli -Olivart- l'altra meitat) i el delineant Berenguer; un català nascut a
Marruecos que havia estat tripulant sub-oficial de la Transmediterrànea.
En aquesta època hi
va haver els viatges per a posar en marxa el sistema de Gijón, amb en Jordi
Illas, Lluís Santín i en Lluís Martínez. Un sistema de reguladors estàtics,
sense contactors, de nou disseny, tipus EA, però amb una sots-central del Sr.
Calvet, que es comunicava amb els reguladors per transmissió en sèrie !a
relés!!
