Relat del llibre Diuen que tinc memòria de Francesc Sanuy sobre EYSSA

Relat del llibre Diuen que tinc memòria de Francesc Sanuy sobre EYSSA
...
“Una de les situacions delicades que em va tocar afrontar em va portar al Japó, és a dir, a un país i una cultura que interessaven enormement en Pere Duran, que era un home, per cert, que no podia interessar-se per ares si no hi posava passió. Vet aquí que en Pere havia comprat feia poc temps Enclavamientos y Señales, S.A., EYSSA, con era coneguda aquesta empresa de senyalització automàtica i semàfors amb seu a Barcelona, que era sobretot celebrada per haver resolt magistralment el caos de la Bahnhofplatz de Zuric. Aquesta plaça, que forma una T amb un gran carrer comercial, era travessada per un munt de mitjans de transport diferents sense que s’hi produís mai cap escena de caos. La raó no era tant el proverbial sentit helvètic de l’organització com el sistema d’automatització del trànsit que havia dissenyat en Gabriel Ferraté uns anys enrere, abans que el fessin catedràtic d’Automàtica a la Universitat Politècnica. El sistema donades verdes de semàfors en gran metròpolis també era cosa del seu equip, i gràcies a això EYSSA havia guanyat importants contractes arreu del món. Però aquell 1978 Enclavamientos estava passant pel pitjor moment de la seva historia. Calia trobar-li un comprador, i aquí és on vaig tenir el meu paper. Entre altres coses, perquè coneixia molt bé en Gabriel Ferraté.

Deixin que em remunti uns anys enrere, quan jo encara dirigia la Fira de Mostres. Em penso que era l’any 1972 quan hi vaig convidar la companyia tecnològica nipona Fujitsu a portar-hi les seves innovacions informàtiques. Els japonesos es van presentar a Barcelona amb un ordinador gegantí. Aquella màquina enorme, que per un costat donava respostes de veu al inputs introduïts per l’altra banda, però el cert és que, acabada la fira, la Fujitsu no havia aconseguit vendre el seu ordinador. A sobre, aquella baluerna era molt costosa de transportar de tornada a Tòquio i els de Fujitsu no sabien què n’havien de fer. Els vaig proposar que regalessin l’ordinador a la UPC, que en Gabriel Ferraté en tindria bona cura. Per als directius de Fujitsu, a punt de vendre caixers automàtics a una bona pila de bancs espanyols, la permanència d’aquell giny amb logo de la seva empresa a Barcelona no deixava de ser una bona publicitat, així que van acceptar la meva proposta. El superordinador, doncs, es va quedar a Catalunya i va contribuir tangencialment a l’èxit d’Enclavamientos.

I és que EYSSA era una empresa que ho tenia tot per funcionar de meravella. Però va patir la desgràcia de despertar la cobdícia d’un munt d’empresaris de la figuració, més interessats a ficar-hi mà que no pas a aportar-hi capital per consolidar-la en el competitiu mercat global tecnològic. La Corporació i la bona voluntat d’en Pere Duran havien arribat massa tard: EYSSA estava abocada a la suspensió de pagaments. Vaig respondre a en Pere que és clar, que cap problema, que tindria l’informe preparat al cap d’un mes a tot estirar. ”No, no!”, em va tallar amb la seva veu apagada. “Has de ser a Tòquio dilluns que ve, perquè la suspensió de pagaments és ja.” Hi hauria d’anar amb en Ferraté, màxim expert en qüestions més tècniques. La millor manera de començar al Japó, ens va dir en Duran, era a través del doctor Maruta, president de la Kao Corporation, la primera empresa japonesa que havia invertit seriosament a Catalunya i líder en detergents.

Va ser així que el primer dia, poc després d’aterrar a Tòquio vam anar a dinar amb en Yoshio Maruta. Abans que home de negocis, el doctor Maruta es presentava com un filòsof que mirava de combinar harmònicament el budisme amb altres religions per traslladar-ne les ensenyances més vàlides al món de l’empresa. Van estar parlant molta estona amb aquell savi i no els dic que no fos enriquidor, però les hores s’escolaven sense remei i, ja podien harmonitzar-se totes les energies del firmament, que sense el compromís decidit d’un comprador, EYSSA hauria d’abaixar la persiana per sempre. El divendres següent havien de tornar vulgues que no a Barcelona amb un resposta clara, en un sentit o un altre.

L’endemà, doncs, vaig decidir estirar d’un fil més prosaic i vaig trucar al meu amic Bermejo, director de l’oficina del Banc de Bilbao a Tòquio. Li vaig demanar per favor que em fornís amb la màxima celeritat possible una llista d’empreses d’electrònica susceptibles d’interessar-se per EYSSA. En Bermejo, un tipus vital i sorneguer que al Japó s’avorria com un lleó engabiat, em va presentar la llista fins i tot abans del que jo esperava, i va ser així com, tren bala amunt i tren bala avall, de Tòquio a Osaka i d’allà a Nagoya i sant tornem-hi, amb en Ferraté van aconseguir la proesa d’entrevistar-nos amb tots els peixos grossos del món empresarial japonès en tes o quatre dies.


Però no havíem previst la lentitud del japonesos a l’hora de prendre decisions. La mera experiència al Pais del Sol Ixent era aleshores pràcticament nul·la, però amb els anys, després d’haver-lo visitat desenes de vegades i d’haver-hi tractat tots els empresaris i executius que vulguin, ho he pogut comprovar mantes vegades. Tant és així que, al llarg de la meva vida, només he aconseguit que una empresa japonesa m’hagi dit “Sí, d’acord, la setmana que ve venim a signar” després d’una primera reunió. No va ser el cas amb EYSSA, per desgràcia. Tal com estava previst, aquell divendres van tornar amb en Ferraté a Barcelona. Ho fèiem amb les mans buides i una gran sensació de frustració. EYSSA no va trigar a tancar.